EXCURSIÓ A SANT LLORENS DEL MUNT

EXCURSIÓ A SANT LLORENS DEL MUNT.

Diumenge 7 de setembre de 2008

 

 

Escursió a Sant Llorens. El Coll d’Eres

excursionsapeu sant llorens del munt coll d eres

A les nou del matí ens hem trobat tots els amics a la Colònia per anar d’excursió a Sant Llorenç del Munt. El cel net de núvols. El viatge en cotxe es fa  una mica llarg, sobretot a l’hora d’atraversar Terrassa, però podemr aparcar al coll d’Estenalles. Fa la impressió que tothom ha tingut el mateix pensament que nosaltres, sembla l’aparcament del Pryca. Ho comento amb l’encarregat del Centre d’Interpretació i em diu que sí: que molta gent…, que potser el bon temps…, que al ser final de vacances… Jo penso que algun dels correus que he enviat i que no han arribat a lloc, es deu haver esgarriat per la xarxa i ha actuat de reclam, com aquelles festes de jovent que es convoquen per internet. Mai ningú, en tota la història de la humanitat, havia vist tanta gent caminant cap a la Mola.

Excursions a peu: Arribant a La Mola. Al fons el Montcau

excursionsapeu sant llorens

La primera pujada és sorprenent, brutal, desmoralitzadora. Però de seguida el camí pla ens anima de nou. Les vistes a Montserrat, el paisatge immens, són una droga legal que t’atipa d’eufòria. Coll d’Eres i cap al roure de Palau. El llarg camí per dins del bosc d’alzines on el sol es filtra en línees de claror i pinta d’or clapes de fulles. La gran baixada vertical amb pedres polides de tant fregar-hi peus, el camí, que ara és un corriol, pel mig d’un bosc antic i finalment la Mola imponent de Sant Llorenç. Poc a poc  per l’ombrívol  camí de cabres, entre grèvols i galzerans, que ens porta als prats alpins coronats pel monestir. Hem establert un nou rècord, ho sabíeu? Les dues hores que hem  estat havien pulveritzat les tres hores que jo havia previst. Tots vermells com perdigots, amb la llengua fora, esverats i sorpresos per la proesa innecessària. Per què hem corregut tant?, si no calia! El Josep m’ho ha resumit prou bé quan li he comentat si hi tornaria, m’ha dit que en una altra vida potser sí. I és que tal com diu el Llach quan anava cap a Ítaca, cal que el viatge sigui llarg. L’important no és arribar, l’important és caminar.

Excursions a peu: Al Monestir

excursionsapeu sant llorens del munt monestir

Com que havíem reservat per les dues del migdia, ens hem hagut d’esperar una hora. Hem visitat el monestir, hem admirat les vistes, ens hem assegut al corredor de la mort (dels morts de gana) i finalment hem pogut entrar al menjador. Bo el dinar. Ja sé que alguns direu que pel preu que ens han cobrat ja podia ser bo. Però tot s’ha de reconéixer: no hi arriben carreteres i tot s’ha de pujar a peu (d’espardenya o de peülla) i ha sigut bo i abundant.  La taula fa goig. Començant per un cap de taula, la Rosa, el Joan, la Remei, la Cóncep, jo, la Josefina, el Pere, el Ciscu, la Farners, el Nani, la Tina,  la Vicenta i el Josep. Uns amb el sol a l’esquena, altres amb el Vallès al davant, tota la taula és un girigall de converses. És més tard de les quatre que ens hem aixecat de la taula i hem sortit a l’intempèrie del cim de mil metres. Els núvols han vingut atrets pels crits i les rialles i he notat que hi feia fred. Em  poso el cangur. De fet  sóc l’únic que m’abrigo “No em diguis que tens fred?”. Doncs sí, tinc fred.

Excursions a peu: El restaurant

excursionsapeu sant llorens del munt restaurant

L’excursió a peu,  de tornada ha sigut diferent. “Ei, que ho hi ha pressa”. Veiem al final de la mirada, quasi a tocar del Pirineu, el cim, pelat, pelat del Montcau. “Fins allà haurem d’anar”. Poc a poquet, potser massa poc a poquet, anem baixant. Bé, el Joan i la Rosa ja fets a caminar s’avancen i no els  retrobem fins a l’aparcament. Però els demès sembla que volem establir el promig adequat, calia compensar la bogeria del matí i ara anem mesurant les passes, ara una, ara una altra, ara m’aturo. Bé, amb el Nani ho hem comprovat, nosaltres caminem a un ritme fluix, i quan ens girem ja no vèiem les dones “Com pot ser que caminin encara més lentament?”. Però és que no caminen, s’aturen a parlar. Fan quatre passes i quan la conversa ho requereix s’aturen, fan rotllana i fins que no han arribat a un acord sobre el què diuen no tornen a seguir.

Excursions a peu: Els Òbits

excursionsapeu sant llorens del munt obits

Hem fet una petita excursió, hem anat a visitar els Òbits, ara en l’ombra de la tarda que cau. Sant Llorenç s’ha pintat de mel i l’hora fa olor d’herbes de muntanya,  l’aire és tebi i ja no hi ha gent,  som els únics que hi queden i sembla que el rellotge s’ha aturat en uns instants de felicitat. Si la pell ens marca l’edat, l’esperit ens torna a aquells temps de camins de can Cartró, de sant Antoni amb olor de romaní, quan teníem tota la vida al davant i no desitjàvem res més que aquells moments i aquells amics. La tornada ha sigut  un regal. He, establert un nou rècord, ara dels que havíem trigat més hores en fer els sis quilòmetres que hi ha. Tanta estona caminant fa i desfà companys de conversa. Ara parlem el Nani, el Pere, el Josep i jo, després parlen amb la Farners, una estona amb la Josefina, la Tina i la Cóncep, i més tard amb el Ciscu i la Vicenta i després amb la Remei. Al final hem quedar tots els homes al davant esperant les dones que tenen temes per parlar. He pensat que en un camí de mil quilòmetres no n’hi hauria prou per esgotar tots els temes de conversa.

Excursions a peu: Pels boscos d’alzines

excursionsapeu sant llorens del munt

Quan hem arribat a l’aparcament ja entra la vesprada. La Rosa i el Joan ens esperen abrigats. Molts ens hem abrigat. L’excursió s’ha acabat i ens hem de dir adéu. Una encaixada de mans, un petó a cada galta i un desig de repetir-ho. Quan alguns ja hem pujat als cotxes, la Remei ens fa baixar, ens col·loca en rotllana de sardana, les mans agafades, uns als altres, pel davant i a cantar l’Hora dels Adéus. El Nani no ho vol, el Joan va protesta, però no hi ha res a fer, una força misteriosa, desitjada ens bressola a dreta i a esquerra, al ritme del cant desafinat. A molts metres de distància, un home ens mira estranyat. Tots riem. Feliços, contents. No sé si tots ho pensem, però jo em dic a mi mateix “Ara ja em puc morir. Ja he vist al Nani cantar l’Hora dels Adéus”.

Excursions a peu: les cingleres de la Mola

excursionsapeu sant llorens del munt

Els amics hi hem vingut portarem aquesta excursió durant molt de temps a la memòria, qui sap si algun vespre amb el cap contra el coixí ens ajudarà a dormir. Els que no hi heu vingut us hem trobat a faltar. Segur que amb vosaltres la festa hauria estat millor. Però la vida tot just comença cada dia i  n’hi haurà molts d’altres com aquest.

 

Sempre ho he sabut. Però cada cop estic més convençut de la gran sort que hem tingut. A l’hora que Déu i el Destí van  repartir amics ens va tocar el millor premi.

 

 

Aleix Font

7 de setembre de 2008

Visita altres llocs de l’autor:

parlemdeteatre.com

aleixcolònia.com

Post navigation

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *