ARÀNSER – BOLETS
Quan jo era petit, i d’això ja fa uns seixanta anys, anàvem a buscar bolets als boscos propers a la Colònia Güell perquè sempre hi anàvem caminant. Teníem l’instint que com més lluny més rovellons, però aquesta intuïció no sempre es confirmava. Hi havia un bosc paradigmàtic, el Bosc del Minyonet, a menys de mitja hora del poble, on tothom en trobava, pràcticament ningú tornava amb el cistell ple però tothom en portava, des d’un cul fins a quasi ple. Aquell bosc estava buscat i rebuscat, remenat i rascat, nosaltres el preníem de model per a referir-nos a un bosc saquejat: “Què tal aquell bosc?”, “Uf, sembla el Minyonet”. I tots sabíem a què ens referíem. Ara, aquella percepció de boscos exhaurits s’ha estès a tots els boscos catalans, ja no queden boscos verges on no hi vagi ningú, i trobar-se un bosc per a tu sol, on tota la florida sigui per al teu cistell, és com una loteria que passa un cop cada deu anys.
Dit això podem parlar dels boscos d’Arànser, que són com els de Berga, els de Sort o els de Torrelles de Llobregat en quan a afluència de buscadors. Però amb la diferència que els d’Arànser (o Lles) són més extensos, més primerencs, més fredorencs i, per tant, amb unes espècies lleugerament diferents dels dels boscos de més baixa altura.
La Cerdanya, en general, produeix dos tipus predominants de bolets, en quant a la predilecció majoritària dels buscadors: els rovellons i els ceps (antigament anomenats siurenys). Arreu es poden trobar les dues espècies, però segons la meva experiència, els rovellons abunden a la part sud de la comarca, els vessants nord del Cadí i Moixeró, i els ceps a la part nord de la comarca, vessants sud del Pirineu. O sigui als boscos d’Arànser.
La florida generalitzada de ceps, si les pluges hi són favorables, comença a les acaballes del més d’agost i s’allarga al setembre fins que les temperatures no baixen més del compte. Comencen per la part més enlairada dels boscos de pins i van baixant per aclimatar-se a les temperatures preferides. Jo prefereixo els ceps que es fan enlaire, aquells que tenen el barret fosc i la molsa blanca, però també estimo els del sobre marronós i l’esponja groga, sempre que siguin de carn dura i la soca freda. Els que sou avesats a collir-ne ja sabreu distingir-los dels mataparents, més o menys verinosos. Els mataparents acostumen a tenir la soca vermellosa, i quan es ratlla l’esponja, la ferida pren un color blavós. O sigui, res de mataparents.
Als boscos d’Arànser (o Lles) també hi trobarem, segons les pluges o l’època, infinitat de pinetells (aquells que tenen el sobre marró, esponja groga, com els ceps, però són més petits i més tous). I cama-secs (també n’hi diuen paraigües, pota prima i un gran barret blanc), i fredolics (grisos o negres, amb la soca habitualment foradada) o groguets (de la família dels fredolics però de color groc-verd. I rovellons, més abundants als boscos de pi roig, i pebrassos, que aquí acostumen a amargantejar, i una infinitat de bolets dolents (com el reig bord, vermell taronja per sobre amb algunes taques blanques i blanc per sota), i d’altres que em deixo, alguns dels quals molt apreciats per la gent de la muntanya, com ara la greixa. No hi he trobat mai ous de reig (els avis de la Colònia Güell deien que els ous de reig volien olorar el mar). Els moixernons, les múrgoles i les carreretes són bolets de primavera i per això no en parlaré avui, que tracto més els de tardor.
Jo, per no trair la confiança dels meus informadors, no us puc donar les coordenades dels boscos més productius, però us puc donar unes pistes que també us hi conduiran. Abans, una de les maneres de descobrir els boscos dels veïns, era seguir unes pistes a l’estil Sherlock Holmes. La primera d’aquestes pistes és vigilar on hi ha més cotxes aparcats. Penseu que els boletaires no aparquen massa lluny d’on hi ha bolets. Alguns pensen que aquesta pista no és la més adequada perquè així no sereu mai els primers de buscar i només collireu els que s’han deixat, però els podria assegurar que si, sense saber on anar, aparqueu on no hi va ningú, nou de cada deu vegades tornareu amb el cistell buit.
Quan comença la temporada (ho sabreu si pareu l’antena i comenceu a escoltar notícies dels que hi han anat primer) haureu d’anar a boscos de més alçada. D’ Arànser surt una carretera que s’enfila cap a les pistes d’esquí i encara més amunt. Seguiu-la. En algun lloc veureu un cotxe parat: és poc. En un altre n’hi veureu dos: comença a ser significatiu. Passareu pel restaurant de Prat Miró, boscos bons, passareu el trencall de la Bassa de Comabella, boscos bons tant a sobre com a sota. Si aneu fins dalt de tot a Pollineres i continueu cap a Arànser per llevant per entre els boscos de pi negre, arribareu als boscos propers al refugi de Cap del Rec, segur que en qualsevol d’aquests topants en podreu trobar. El primer dia és quasi obligat trobar-ne pocs. El segon ja aneu una mica guiats, i al tercer, la vostra experiència us indicarà els llocs millors. Els ceps, com les persones, també estimen els boscos un mica aclarits, amb prats o amb pinassa.
Arànser és país de ceps
La gent del país són com la de tot arreu, de bon començament és molt probable que no us assenyalin el seu millor bosc, però si persistiu pot ser que al segon any ja us orientin i, qui sap, potser al tercer any us acompanyin. De totes maneres no és necessari recórrer a aquestes situacions ideals. Trepitjant el terreny, caminant per entre els pins, fugint dels llocs més propers als aparcaments, de mica en mica us anireu fent amics d’uns camins, d’uns prats i d’uns vessants que amb el temps seran “els vostres boscos”. I us ho passareu molt bé. La meva experiència d’explorador de boscos m’ha portat a la sensació més propera del que intueixo devia ser la descoberta de Shangri La.
Aleix Font