ARÀNSER – EXCURSIÓ ALS ESTANYS DE LA PERA
Estem dinant a cal Fuxet, d’ Arànser. El Frederic ens proposa que anem fins als Estanys de la Pera “És un lloc bonic que us agradarà” Li demanem detalls de llocs i de camins i ens tranquil·litza “No us podeu perdre. Si preneu el camí ample que surt de Pollineres, és més llarg i més planer. Si pugeu pel corriol que segueix el costat del riu, està ben indicat en tot el seu recorregut”, i afegeix “I tot i que encara no hi ha bolets enlloc, feu-hi una mirada. No se sap mai”
Sortim d’Arànser en cotxe pel carrer del darrera l’església, continuem carretera amunt cap a les pistes d’Esquí. Al cap de sis quilòmetres som al restaurant del Fornell, continuem per la pista de terra, dos quilòmetres més enllà som a Prat Miró i desestimem el camí que trenca a l’esquerra. Al cap de quatre o cinc quilòmetre la carretera fa un revolt de quasi cent vuitanta graus, som a Pollineres on deixem el cotxe. Les vegades que he vingut fins aquí quasi sempre hi he trobat algú, pots algun cotxe aparcat, potser gent menjant a la zona de picnic.
Comencem a caminar per la pista que trenca a l’esquerra i ara ens toca decidir si preferim la comoditat, i més distància, que ens dóna aquesta via, o bé volem seguir el corriol a ran de riu que puja més dret. Escollim aquest darrer que també és més bonic perquè passa per dins de boscos i prats i sovint a tocar de riu. Avui encara som joves (demà ja ho veurem) i cal aprofitar-ho.
És bonic caminar per entre els boscos de pi negre, per les clarianes de prats d’herba curta, ran del riu que fa tofes de molsa i escoltar l’aigua que salta damunt les pedres. De sobte el primer rovelló, després dos més i al final en portem una dotzena, cap més. En una clariana dels pins, entre l’herba del prat hi destaquen dos ceps preciosos. Per més que busquen no en trobem cap més. Però ja estem contents perquè no hi comptàvem pas.
Fins a l’Estany Petit hi ha quasi tres quilòmetres. Un camí pla passeja per la seva vora, des del seu sobreeixidor fins a la capçalera. És obligat aturar-se a pair aquella meravella. Un pescador de truites prova sort. No se sap mai si és un furtiu o en té tot el dret; nosaltres no som ningú per dir-ho i passem sense dir res.
Mig quilòmetre més amunt hi ha el trencall, a mà esquerra, que baixa cap a l’Estany Gran. Nerets a ran d’aigua, la paret vertical de la muntanya s’enfonsa dins del llac, unes algues en forma de tires llargues ocupen bona part de la superfície. I la pau, aquella pau feta d’aigua i de cel blau, de silenci i d’alegria interior, potser la sensació d’estar a la vora dels àngels que no poden ser gaire més amunt. Ens asseiem damunt l’herba i mirem el llac mentre imperceptiblement va passant el temps.
Tornem a caminar, marxem per on hem vingut fins a recuperar el camí que venia de l’Estany Petit i continuem endavant fins arribar, sis-cents metres més enllà, a la caseta que fa de refugi. No hi ha ningú. Seiem als bancs que hi ha al seu davant per admirar el gran paisatge que s’estén als nostres peus. Els boscos que davallen més de mil metres fins al Segre. I al seu davant la immensa mola del Cadí. Ara que som a dalt de tot veiem que no ha sigut cansat. A Pollineres estàvem a 2130 metres i aquí dalt n’hi ha 2350, poc més de dos-cents metres de desnivell que, ara m’aturo per mirar un salt d’aigua, ara cullo un bolet i ara fotografio un estany, es fan molt assequibles, i si s’hi va per la pista ampla encara és més planer.
La baixada la fem per la pista, quatre quilòmetres no arriben a una hora. Un cop al cotxe podem tornar a Arànser pel mateix lloc per on hem vingut (tretze quilòmetres), o podem continuar per la pista en la mateixa direcció que seguíem i farem una volta d’uns vint quilòmetres que ens portarà planejant per sobre els boscos on van els buscadors de ceps. Veurem algun salt d’aigua, veurem els camins que s’enfilen fins a llacs d’alta muntanya i també el que duu a la Tossa Plana. Al cap de vuit quilòmetres arribarem al refugi de Cap del Rec, amb grans espais de lleure, prats i camins que s’endinsen als boscos atapeïts de pins.
Aquí, ja amb la carretera asfaltada continuarem, ara baixant cap Arànser. Passarem el càmping del Cortal del Gral a tres quilòmetres. Arribarem a Lles quatre quilòmetres més avall, i sortint del poble si esteu atens trobareu a mà dreta de la carretera unes taules amb uns bancs de pedra on us aconsello que hi feu parada uns moments, la vista del Cadí és inoblidable. De seguida trobareu el trencall cap Arànser i al cap de tres o quatre quilòmetres més enllà hi arribareu.
Des de cal Fuxet d’ Arànser. El sol s’amaga riu amunt
És una volta irrenunciable que permet aturades continuades per jeure a l’herba, fotografiar trams d’aigua o mirar si hi ha algun bolet (els voltants de Cap del Rec són especialment fèrtils). També hi podreu admirar uns paisatges que no tenen res d’envejar als que ens ensenyen als documentals de la televisió. I un cop a cal Fuxet, seure a les cadires del davant per mirar com cau la tarda a la fondalada pel fons de la Verneda és una experiència carregada de misticisme. Si no, ja m’ho direu.
Aleix Font, Agost 2010