ARÀNSER – Excursió fins a Lles
Distància 9 quilòmetres – Desnivell acumulat 260 metres
Divuit de setembre del dos mil onze. Acabades les nostres obligacions per organitzar les tradicionals sardanes de l’Onze de Setembre a la plaça de la Colònia Güell, el Cisco i la Dolors, la Cóncep i jo vam anar a passar les vacances a Arànser. Hi arribem al migdia, dinem a la Fonda de cal Fuxet, saludem la Dolors i el Frederic, ens instal·lem a les habitacions i fem la primera caminada: per no cansar-nos gaire decidim anar tot passejant fins a Lles. No ho teníem apamat i pensàvem que era qüestió de poca estona.
Vista d’ Arànser des del camí a Lles
Sortim d’Arànser carretera avall i després de la primera corba, just a sota del cementiri hi ha l’indicador del caminet que ens portarà fins a Lles, hem fet cinc-cents metres. Ens enfilem, el camí està moll perquè ha plogut, però no molesta. Ara, durant un quilòmetre i mig anirem pujant fins l’alçada màxima amb cent metres de desnivell positiu. A partir d’ara farem dos quilòmetres de camí amb un lleuger descens. Les vistes són precioses i val la pena destinar una tarda a fer aquesta passejada.
Lles és un poble com Arànser però podríem dir que és una mica més cèntric, perquè hi passa la carretera que porta a Cap del Rec i si continuem anirem a Pollineres i tornarem a Arànser. Però també s’hi ha de passar si es vol anar a Viliella, i des d’aquí és podria continuar per la muntanya fins a baixar a Prullans. O sigui, que té una mica més de trànsit i per tal una mica més d’anomenada. Visitem el poble, i per tornar prenem l’opció equivocada: per comptes d’anar pel mateix camí pel que hem vingut, cosa que significaria una hora de passeig amb molt poca pujada, proposo de tornar per la carretera, perquè crec que ens serà més còmode. Però el que no he comptat és que hi ha dos quilòmetres fins al trencall cap a Arànser, i tres quilòmetres del trencall fins a Arànser. I sense comptar amb el desnivell de cent trenta metres de baixada i cent trenta més de pujada. Transcriuré uns apunts que vaig prendre aquells dies.
18-9-2011. Diumenge.- Arribem a la Fonda Fuxet d’Arànser a un quart de dues. Fa dues hores que hem sortit de casa. Bona carretera. A la Colònia Güell vint-i-sis graus, a Arànser setze. Al menjador la família i ningú més. Els deixem dinar. Anem a l’habitació, endrecem la roba, ens canviem i cap avall. Hi ha dues taules llargues parades, a una hi esperen vint persones i a l’altre catorze. Quan ens porten el primer plat arriben els de catorze, i al segon plat els de vint. No hi cap ningú més. Està plovent bastant. Fem sobretaula però hi ha xivarri de canalla i marxem a la saleta del televisor.
Mirem el paisatge i parlem. Cap a les quatre ha parat de ploure i diem per anar a passejar una estoneta, res, per veure si hi ha cargols. Llàstima que no en puguem agafar perquè no sabríem què fer-ne. Just al sortir del poble en comencem a trobar, n’hi ha molts, de la mena que en diuen mongetes, com cargolins grossos, blancs amb espirals negres i grogues. Veiem un parell d’esparres, que són aquelles tanques de fusta que fan tan de goig.
Arribem al trencall del cementiri i veiem un rètol que diu “A Lles, 3,7km” Hi podríem anar! I comencem a pujar cap al cementiri. Després el camí gira a la dreta i comença a pujar suaument. Al cap de mitja hora arribem a unes runes que diu “Ermita de Sant Cosme” on hi ha una taula de granit que és una gran roca tallada i polida, amb roques més petites també tallades i polides que fan de seients. Descansem uns moments. El cel s’ha aclarit i surt el sol. Ja no fa tant de fred però encara no ens fan nosa els cangurs ni els jerseis. El camí puja una mica més i de sobte planeja i comença a baixar. Passem la pista d’aterratge d’helicòpters i de seguida som a Lles. Mirem l’església per fora, mirem una casa atrevida i trencadora que hi ha al davant. Mirem el rellotge i veiem que s’ha fet tard, potser són les sis i a les vuit hauríem de ser a Arànser.
Decidim anar per la carretera perquè tot serà baixada i potser anirem més bé que per on hem vingut. Comença a baixar força, el trencall no arriba mai i veiem que potser no arribarem a l’hora de sopar, que és a quarts de nou. Arribem al trencall al cap d’uns dos quilòmetres. Hi ha un rètol que diu “Arànser 4,5 km” Déu ni do! Per anar a buscar cargols, al final haurem fet més de deu quilòmetres. La Dolors, la dona del Cisco, diu en broma “Demà podríem anar fins Andorra xino xano” Quan el sol es tapa per algun núvol, fa molta fresca. Els quilòmetres costen de passar, ens fan mal les cames i els peus. El cel s’ha envermellit i finalment s’està fent fosc. La carretera puja i ens cansem. Calculem que estem per sota dels deu graus (més tard ens diran que estàvem a vuit graus). Arribem a quarts de nou, fosc. Anem directes a l’habitació. A tres quarts de nou ens trobem a la saleta i baixem a sopar. Mengem bé. La Dolors de cal Fuxet ens dóna conversa que agraïm. Anem una estona a la saleta, parlem entre nosaltres però de seguida anem a dormir. Estem tots adolorits.