ARÀNSER – EXCURSIÓ FINS A MÚSER
Distància 9 km – Desnivell 160 metres
Els que hagueu seguit els meus escrits de les excursions per Arànser haureu vist que també en podríem dir passejos, perquè són unes caminades en plan tranquil, més per admirar el paisatge, per conversar o per pensar, que no per batre rècords o per fer proeses. Aquesta caminada fins al poble de Múser també segueix aquest estil.
Arànser vist des de sota, camí de Múser
Nosaltres, la dona i jo, vam acabar d’esmorzar a la Fonda de cal Fuxet d’ Arànser, i sense presses vam sortir mirant el paisatge avall. Portàvem allò necessari per les nostres necessitats d’aquest matí: una motxilleta, un bastó, la cambra de fotografiar, el mòbil, una ampolleta amb aigua i el barret.
De cal Fuxet cap avall fins a la plaça de l’entrada, on hi ha el restaurant La Pera i allà girem a la dreta fins que s’acaba el poble i en surt un camí ample, d’aquells que abans en dèiem camins de carro i que ara té més tirada la paraula “pista”. A partir d’aquí hi ha algunes corbes pensades per perdre altura de seguida, i ens situarem a la vora del riu, que sempre és bo de veure i escoltar.
El camí és relativament llarg, però es camina sense esforç. Tan és així que et convida a fer poms de flors o a mirar algun bosquet per si s’hi despertés algun bolet. D’ Arànser fins a Múser hi ha quatre quilòmetres i mig. Si no ens aturéssim seria qüestió de poc menys d’una hora d’anada i poc més d’una hora de tornada. Però estic convençut que tu. Igual que jo i que tothom, t’aturaràs perquè el paisatge t’hi obliga, faràs fotografies, seuràs en algun prat, exploraràs algun caminet o passaràs per alguna passera que travessa el riu. Llavors el trajecte es pot allargar fins al doble o el triple del temps oficial. Però tot el temps de més que triguis juga al teu favor, perquè seran records bonics que t’enduràs a casa teva.
Múser és un poble bonic, com quasi tots els del Baridà. Vist de lluny fa l’efecte d’un poble allargassat. Segons d’on te’l miris tindràs de fons els estimballs del Cadí, segons d’on els prats de verd, i fins i tot les muntanyes on hi penja el poble d’Aristot. Múser (Musa en l’ortografia de quan no teníem l’ortografia normalitzada) és un poble que encara conserva l’economia dels prats i de les vaques. Té una fonda, famosa per cert, però fa l’efecte que la majoria viuen de la dalla i de la llet, i això fa goig de veure, perquè els pobles massa nous, massa endreçats, fan l’efecte de decorats artificials per a turistes. Per fer pòsit a la memòria cal entendre les pedres mil·lenàries, cal escoltar el parlar de feina i del temps, i fins i tot les queixes dels qui, com nosaltres, ens els mirem com figures d’un museu.
La dona i jo vam seure a l’altre extrem d’on havíem entrat al poble, ens vam estar una bona estona mirant cap a llevant on unes vaques pasturaven per uns prats d’herba apetitosa (mmm, qui fos vaca en aquests moments!). Després vam mirar el rellotge i ens vam obligar a tornar. En un carreró mig amagat hi vam veure la porta de l’església, oberta per si hi havia urgència de resar. No sé què tenen aquestes esglésies romàniques que de seguida t’atrapen i et conviden a pensar.
Camí amunt (amunt és un dir, perquè planeja eternament), ombra de freixes i clapes de pins. El riu fa remor a la nostra dreta. Trobem un home i un gos, és el propietari de l’hostal que ens saluda i ens dóna una conversa que agraïm. Ara el temps s’ens tira a sobre i patim per si passen ànsia a cal Fuxet. Tot i així encara ens vaga de collir un pom de flors per pinzellar la nostra habitació.
A tocar del poble hi ha la pujada que no ens preocupa perquè les llargues esses la fan més plana. El poble a sobre nostre, i baixant hi ve l’Isidre, el pare de la Dolors de cal Fuxet. Li agrada, com a mi, parlar amb la gent que troba; ens explica que va a veure si encara troba un grapat de carreretes. Estic segur que en trobarà, perquè quan se saben els topants, i les pluges són bones, s’acostuma a fer collita.
Arribem al restaurant podríem dir que a l’hora. Una mica abans potser hauria sigut millor, però diuen que no hi fa res, que se’n fan el càrrec. Nosaltres no estem cansats, bé, no gaire. Tot i així agraïm la cadira, i la taula i el menjar que, com sempre, serà molt bo.