EXCURSIÓ PELS CINGLES DE BERTÍ

Sots-Feréstecs
Els Sots Feréstecs

DELS SOTS FERÉSTECS ALS CINGLES DEL BERTÍ, CAP AL CASCLAR, SANT PERE DE BERTÍ, LA TAULA,

LA TRONA, EL SOT DEL BAC I EL FIGUERÓ

Avui, dimarts, vint-i-vuit d’agost del dos mil set, anirem als Cingles de Bertí.  M’he llevat a les set, esmorzo i a les vuit estic al pont de Sant Boi on el Nani ja s’hi espera. A la rotonda de Sant Boi m’equivoco i vaig en direcció a Cornellà, però no hi fa res perquè prenem l’autopista des d’allà. Hi ha cotxes, però van fent. A tres quarts de nou som al Figueró. Aparquem a sota un arbre per a tenir ombra, s’ha de ser previsor. El Nani ja agafa pinyons “Faig com les iaies” diu. Prenem el camí de Montmany, paral·lel a la via del tren en direcció a Barcelona, i de seguida es comença a enfilar. Fa molt bon dia i ja es veu a venir que tindrem calor, ens aturem a contemplar la vista des d’un mirador on es veu tota la vall que en diem Sots Ferèstec fins a Puiggraciós i la paret dels Cingles de Bertí. Passem la masia de Montmany, que sembla una deixalleria de cotxes, després veiem que ho és;  hi viu un home, li parlem i no és massa sociable. Seguim el camí, de seguida trobem l’ermita que està totalment en runa i l’utilitzen les cabres com a pleta. Seguim cap a la Rovira i aquí ja ens perdem. Seguim el camí que sembla més fressat (perquè no en veiem cap altre) i resulta que no era aquest. De totes maneres no passa res perquè ens enfilem per un corriol on hi ha unes marques de color verd i ens situen fins a dalt del coll de can Tripeta, on podem recuperar el camí i hem de deixat els Sots Feréstecs. Bevem aigua. El Nani tanca malament la seva ampolla i perd quasi tota l’aigua, seguim el camí en direcció nord oest fins al Casclar, també anomenat Castell de Bertí un gran monument abandonat i en procés molt avançat de ruïna. I no gaire lluny arribem a Sant Pere de Bertí.

Sots-Feréstecs-Castell de Bertí
El Casclar, també dit Castell de Bertí

 

Sant Pere de Bertí ara està desert (en una altra excursió hi vam trobar una família mallorquina que hi passava els tres mesos de vacances escolars), les cases i l’ermita tancades, els camins tapats d’un herbassar que ens arribava a la cintura, però amb una olor de clorofil·la fresca que reconforta. Tornem enrere i prenem el que ens sembla que ha de ser, un corriol en vies d’extinció que, efectivament s’extingeix quan som quasi a dalt del coll. Més avall veiem un altre corriol i hi anem camps a través. Les gatoses m’esgarrinxen la panxa, a bona hora m’he tret la camisa! Al nou corriol hi trobem les marques del sender i això ens anima. Conforme les anem seguint veiem que anem pel bon camí i després d’enfilar-nos un bon tros, mig grimpant, mig escalant, arribem al cim culminant i de seguida a la Taula, que és una taula de pedra ran de cinglera amb unes grans pedres fent de seient.

Sots-Feréstecs-La-Trona
Fotografia feta un altre dia des de La Taula. D’esquena, la meva dona

 

La vista és impressionant amb tot el Congost als nostres peus i tots els Sots que s’hi aboquen, amb aquella sensació del Gran Canyó del Colorado: al davant el Tagamanent i tot el Montseny. Seguim el camí cap a la Trona, però la set ens ha fet acabar l’aigua. Mengem pomes que porta el Nani. Seguim per un corriol que va a ran de cinglera, però cada cop estem més esgotats, tot i així encara tenim esma per a aplegar unes quantes pinyes que trobem amb pinyons. Li pregunto al Nani quants quilòmetres hem fet i em diu que catorze. Marededéu, si en total n’havíem d’haver fet catorze i encara estem a dalt de la cinglera. Seguim fins que trobem el trencall que enceta la gran baixada per La Trona.

Sots-Feréstecs-La-Trona
El Nani i un servidor a sota de La Trona

Quasi en vertical als Cingles de Bertí anem baixant i baixant i baixant. Finalment estem a sota la Trona. Seguim les marques de color groc i tornem a baixar, però ara ens trobem amb un gran camí acabat de fer pels llenyataires i que ens ha esborrat totes les senyals pintades dels senders. Hi ha un rètol que indica una direcció i hi diu “ Cingles del Bertí. Itinerari”. Pensem que l’hauríem de seguir. Anem baixant i planejant cap a una direcció que creiem oposada als nostres interessos, però ja és massa tard per a retrocedir i a més ens fallen les forces. Trobem dos cavalls enormes al mig del camí i decidim que o ells o nosaltres, i no retrocedirem, no pas per coratge sinó per falta d’esma. Tal com anem caminant, ells també caminen al nostre davant. Finalment un d’ells gira de sobte i ens passa corrent pel nostre costat. L’altre segueix caminant però es veu clar que vol anar amb el seu company. Finalment ens apartem a un costat del camí i ho aprofita per a passar esperitat cap al camí del que venim.

Sots-Feréstecs
Sortida dels habitants de Sant Pau de Montmany

La set comença a fer estralls. Comencem a somiar fonts i a imaginar taules plenes de cerveses. Ara tenim la sort que abunden els arbres i l’ombra ens hidrata una mica. Però l’esgotament ja és total. Caminem d’inèrcia. Veiem que són quasi les dues i que encara ens falta molt per arribar al final del trajecte. Cal trucar a casa. Avisem que no ens esperin per dinar. El camí gira cap a la direcció de la que venim, però molt més avall, és clar, el seguim i veiem que ens anem situant correctament per anar al Sot del Bac. Quan ja hem baixat força, el camí torna a pujar i no ens agrada. Jo ja no puc més.

Sots-Feréstecs

El Nani encara té forces i se’n va a investigar camí amunt. Reculem perquè abans hem vist  un corriol que baixa quasi a plom i el seguim. Al cap d’una estona torna a planejar. Cada cop que el camí fa una pujada, encara que sigui petita, ens significa una gran fatiga. La set és física i mental, la boca se’ns enganxa i ja supliquem per trobar una font, però no hi ha res a fer. El Nani va dient “Allà fa cara d’haver-hi una font”,  però no hi és. El terra està humit d’haver-hi passat aigua no fa gaire, però ara no n’hi ha. En un camí argilós hi trobem uns bassals, d’aquells que es trobem als camins després de la pluja, i no em puc aguantar: em mullo les mans (l’aigua està calenta) i em remullo el cap, els braços i les cames. Més endavant hi ha un altre bassal més profund, d’aquells que a vegades hi ha als costats dels camins perquè hi beguin els animals i sobretot els porc senglars. Hem torno a remullar. Això em dóna una mica d’aire. Però la gran calor que fa avui em retornen al país de l’esgotament. Finalment veiem una gran bassa, d’aquelles de lona per a regar els camps. I al costat hi ha un toll amb tot de bogues. Però tot el camí i les vores de l’aigua estan plenes de vaques. “Ostres, i ara què fem?”. Però no tenim opció, no podem pas tornar enrere. Anem de dret cap a les vaques i elles es van apartant conforme ens hi acostem.

Sots-Feréstecs

Trobem la masia de ca l’Andreu en runes. A sota mateix hi ha el Sot del Bac, però no trobem la manera d’anar-hi, el corriol no hi és. Seguim el gran camí fressat que segueix direcció cap avall, paral·lel al Sot del Bac. Si ens quedem sense saltant i sense riuet és igual, però hem d’arribar al poble com sigui. Seguim baixant i baixant. A vegades rellisquem pel terra de pedres i sauló, però els bastons ens aguanten. De mica en mica anem sentint els sorolls del trànsit i del tren. Comentem que mai ens hauríem imaginat de sentir alegria per escoltar aquests sorolls. Poc abans de les cinc som a baix de tot. Hi ha una casa que diu que és l’Ajuntament de Tagamanent. Hi ha una font! i hi anem quasi corrent. Ens remullem el cap i bevem una mica, perquè a la vora hem vist un bar i això vol dir cerveses fresques.

Sots-Feréstecs-Puiggraciós
Al fons de tot s’hi veu el telègraf de Puiggraciós

Passem per una gasolinera i al costat prenem possessió de l’única taula que hi ha al carrer. El Nani va a demanar: Una de normal i una sense alcohol, i una llauna de llimonada per a fer-nos clares. Ens ho bevem d’una revolada, i més tenint en compte que ens ha dut una copa gelada on hi cap tota la beguda d’un sol cop. Repetim. I encara, el Nani, es pren una altra cervesa. “Que és molt lluny el Figueró?”, “Res, uns dos quilòmetres!”. Com es veu que no és ell qui els ha de caminar. Però ara ja ho veiem d’una altre manera.

Sots-Feréstecs
Interior de l’ermita de Sant Pau de Montmany amb les noves feligreses

Anem caminant d’inèrcia, les cames ens fan mal però estem contents. El camí ens porta pel costat del riu Congost i anem escoltant la cantarella de l’aigua. El Nani va trobant bolets (durant tot el camí que n’ha trobat, bolets de pollancre, mataparents, bolets blancs indeterminats, algun rovellol). Fins que arribem al Figueró. Veiem un altre bar i hi entrem sense pensar-ho. Una altra cervesa i marxem, passem el pont de l’autopista i ens situem al costat de l’estació del tren. Caminem fins a sota el pi on el cotxe ens espera en l’ombra. Pugem i encara preguntem a una dona per on hem d’anar per prendre la carretera de Barcelona. Ens indica que hem de tornar a travessar el pont i tot avall. Efectivament, tot avall entrem a l’autovia de la Garriga. Em fan mal les cames però al cap d’uns moments ja puc conduir correctament. A tres quarts de sis arribem a casa. Caminem com el Jon Waine, però som a casa i això és el que importa.

Sots-Feréstecs-La taula
El Nani a La Taula

Quan pujàvem al cotxe, al Figueró, li he preguntat al Nani quans quilòmetres havíem fet i diu que vint-i-set, quasi vint-i-vuit. “Trenta-tres mil nou-centes trenta-tres passes, cap i cua”,  Deu n’hi do. Aquesta és una de les raons per la que ens fan mal les cames. Però estem orgullosos de la caminada. Hem fet el que volíem fer, hem pujat sis-centes metres de desnivell i si no fos per l’excessiva calor, si no fos perquè ens hem quedat sense aigua, si no fos perquè hem fet tanta marrada, hauríem fet el recorregut amb una certa facilitat.

Sots-Feréstecs
L’ermita.pleta de Sant Pau de Montmany

A quarts d’onze estava al llit. He llegit fins que m’ha agafat la son i a dormir. Havia posat l’aire acondicionat perquè no volia sentir el soroll del bar, he tancat les finestres i s’hi estava com a la glòria. Els somnis s’han omplert de boscos d’alzines, de planes enlairades, de fondàries immenses i de l’amic que m’acompanya i que em deia “allà hi haurà una font”.

 

Aleix Font, 28 d’agost de 2007

Post navigation

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *