CALÇOTADA A PICAMOIXONS. 8 de febrer de 2017
Anem de calçotada, i per què a Picamoixons? Doncs perquè hi ha un restaurant, L’Esportell del Bou, que és toc segur. Volíem quedar bé i sabíem que aquí no hi havia risc. El preu no és barat però es mou dins d’aquella franja que et fa pensar que si és només un cop a l’any tampoc n’hi ha per tant: vam pagar quaranta-dos euros per cap amb una cervesa abans de dinar els cafès, que no sé si entraven al menú i la propina pels cambrers.
Abans de les dotze ja passejàvem pels carrers de Valls buscant i admirant aparadors, plaques onomàstiques i recons farcits d’història. Ara bé, si necessiteu una frontissa antiga per armaris, d’aquelles que fan tres centímetres de diàmetre a la bola que s’enfonsa a la fusta, a Valls no n’hi trobareu. Nosaltres vam estar recorrent totes les botigues que ens anàvem indicant i enlloc no en vam trobar “En tenim de dos i mig i de tres i mig, però de tres no crec pas que en trobeu. Si de cas aneu a cal….” i així, amunt i avall vam recórrer totes les botigues del gremi, que també és una manera de fer turisme i de conèixer gent.
Així vam veure el lloc on van matar el guerriller Joan Serra, també la casa on va néixer Narcís Oller (qui no ha llegit L’Escanyapobres, o La Febre d’Or?), el monument als castellers i, naturalment, el campanar de Valls, el més alt de Catalunya. I també vam comprar bunyols de vent a una de les meravelloses pastisseries que ens il·luminaven la mirada. Però dues hores escasses no donen per a més i vam haver de marxar cap on ens guardaven els calçots.
calçotada a Picamoixons, el restaurant
Picamoixons és un poblet entre Valls i Montblanc, a ran del Francolí i amb estació de tren. És un lloc on sempre que hi hem anat hi estan fent obres als carrers. Avui havien tallat la carretera (em sembla que l’estaven asfaltant) però per anar al restaurant teníem via lliure. Així que vam aparcar a la plaça de la vora la piscina, vam baixar pel carrer Jesús i directes al restaurant. Vam menjar molt i molt bé, sobretot els calçots que estaven al seu punt de cocció, eren de la mida ideal, i la salsa tenia el gust i la textura que somies quan penses en calçots. En acabat vam fer una llarga sobretaula propiciada per la taula rodona que ens havien assignat.
I tot parlant va sortir el tema d’on podríem anar aquesta tarda per acabar de pair. Algú va treure el nom de Montferri perquè no estava gaire lluny, perquè l’Espartac Peran hi feia el programa Divendres de TV3 , i sobretot perquè hi sortia una persona que deien era idèntica al nostre amic Nani. Això darrer fou determinant. Ja ens tens xino xano cap al pàrquing. Vaig preguntar a un home que acabava d’aparcar el cotxe i em va indicar perfectament “Ho teniu molt bé. Preneu la carretera en direcció a Baig, seguiu fins Alió i una mica més enllà trobareu el trencall a mà dreta on us ho indica clarament”. Vaig preguntar “Baig?” i va insistir, “Sí, sí, Baig, Be baixa, a, ela, ela i essa, Baig”.
Encara no eren les cinc que ja enfilàvem el turó on hi ha l’església de Nostra Senyora de Montserrat. Diguin el que diguin sembla una Sagrada Família no tan gran, però Déu ni do (si la veiessin els de Podemos no sé pas què en dirien. Si l’original és una mona de pasqua, aquesta.. no sé). Tots els aparcaments ocupats, però com que hi havia espai vam aparcar on no molestàvem i vam anar caminant amunt. A tocar de l’església ja vam veure el clon del Nani, en Joan Maria Jané. El Nani s’hi va adreçar i de seguida es van conèixer. Vam saber havia sigut alcalde de Montferri i va impulsar l’acabament de l’església projectada per en Jujol. Nosaltres els vam deixar sols i ens vam infiltrar a dins l’església, ocupada per cables, càmeres de televisió i personal de TV3. He de dir que em va impressionar per les formes gaudinianes, pel gran espai diàfan, pels finestrals acolorits i per la llum. Però conscients que fèiem nosa, abans no ens fessin fora vam sortir fer per pròpia voluntat.
Ens vam integrar al grup d’espectadors del programa fins que ens van dir que hi havia problemes amb la burra. Històricament hem tingut problemes amb les burres (potser tothom n’ha tingut al llarg de les seves vides), ja de petits i de joves, periòdicament es repetia el missatge “Tenim problemes amb la burra i la projecció de la pel·lícula s’endarrerirà una hora”, o “Tenim problemes amb la burra i el ball de Festa Major començarà més tard”. Així doncs, quan l’Espartac Peran ens va dir que n’hi havia per mitja hora ens vam acomiadar dels coneguts acabats de conèixer i ens vam retirar.
Abans, però, vam anar a visitar la cova de la Marededéu per a fer la nostra contribució a l’encesa de llums. Allà aturats i fent tabola vam poder conèixer en Bartomeu Jané, fill de Joan Maria Jané, que quan va aber que érem de la Colònia Güell va passar a considerar-nos com si fóssim de família. Ens va explicar que segons el seu parer a la Colònia hi teníem la millor obra de Gaudí, malgrat les destrosses de l’arquitecte Gonzàlez amb connivència amb l’Ajuntament progressista d’aquell temps, ens va dir que ell havia tingut un gran amic de la Colònia mentre estudiava arquitectura (és arquitecte), en Víctor Mora Fradera de la família Gajo, i tot just ens explicava que el seu pare era pagès de camps d’ametllers, oliveres i garrofers, va haver de marxar perquè s’havia de preparar per parlar al programa de la televisió.
A l’aparcament, aturats a ran de cotxe vam seguir parlant entre nosaltres. Eren les sis de la tarda, la llum d’hivern pintava els camps d’aquell color de caramel que serenament se’t posa a dins i t’inspira els millors sentiments. Que bé que s’hi està deixant que passi el temps mirant el sol de tarda! És com un punt final sublim a la sortida d’aquest dia.
A un quart de set ens vam acomiadar, uns en un cotxe i els altres a l’altre. Vam prendre l’autopista a Valls i viatjant se’ns va fer de nit. El trànsit bé, escàs. Només al pont de Molins de Rei vam trobar el gran embús de cada dia a les set, però a quarts de vuit ja érem a la Colònia després d’haver passat per Sant Boi a deixar els companys.
Bé, ho vam passar molt bé. Quan vas amb amics sempre t’ho passes bé si no hi ha causes externes que ho impedeixin. Si parles i rius, els monuments, la història, el dinar i el color tan dolç del vespre no són sinó complements lògics i evidents a un dia complert.
Aleix Font
10 de febrer de 2017.