EXCURSIÓ A IGUALADA
Fa temps, com argument per sortir a fer turisme per Catalunya, ens vam proposar visitar les capitals de comarca, i mentre va durar ho vam tenir fàcil: “On anem? A veure…. podem anar a Berga (per exemple) i passejarem pel centre històric”. I carretera cap al nord, aparcament ben al centre, carrer amunt i carrer avall mentre les dones miraven botigues de roba i nosaltres ferreteries o llibreries. Però vet aquí que un dia es van acabar i havíem de repetir. La cosa es començava a posar difícil. Alguns pensareu que fa riure pensar que en una visita d’un matí es pot visitar per complert una ciutat, ja ho sabem que això no és així. Però a vista de dron fa la impressió que tornarem a passejar pels mateixos llocs, tornarem a veure les mateixes botigues i ens tornarem a esperar a les mateixes cantonades fresques. Hauríem de trobar una altra solució, però quan fa calor, quan no hi ha rovellons a les muntanyes, quan hi ha massa gent a la costa, i quan ja has estat al monestir d’El Miracle, t’has de resignar a tornar a llocs on ja has estat. I així és com vam anar d’ excursió a Igualada.
Els que no coneixeu gaire Igualada ja sabreu que és impossible aparcar pel centre de la ciutat sense passar per la guixeta. Vam aparcar doncs al Parkia, a la vora de l’Ajuntament i vam anar caminant pel carrer de l’Argent , poc més de cent metres amb mitja hora. Mentre les dones entraven i sortien de les botigues, nosaltres passejàvem sota els porxos de la plaça de l’Ajuntament, entràvem al passatge del Capità Galí i preguntàvem sobre llibres a la llibreria Llegim.
Val la pena una excursió per la part vella d’Igualada
Havíem quedat en trobar-nos a la porta de l’Ajuntament i allà ens vam trobar. Preguntem sobre llocs a visitar i l’empleat ens va informar extensament i amable damunt d’un plànol que ens va regalar. Primer tocava visitar l’església de Santa Maria al darrera mateix de l’Ajuntament. Impressionant el seu retaule barroc, les imatges, les pintures, l’estructura en general. Durant el meu pelegrinatge vaig anar a parar a la cripta de sota l’altar i allà vaig tenir l’estranya sensació d’estar en terra hostil: unes làpides homenatjaven el sacrifici dels seus germans, que sense dir-ho feien esment a una època on “els nostres” van ser els dolents.
Al sortir enfilem cap al Museu de la pell. Sense GPS ens hem desacostumat a llegir mapes i no ho acabàvem de veure del tot clar. Finalment vam optar pel sistema català (Bon dia, ens podrien indicar on és el Museu de la pell?) i de seguida hi vam trobar. La funcionaria del taulell estava ocupada parlant amb una visita i ens vam esperar…. i esperar…. i esperar, fins que al final vam deixar-ho estar i ens vam endinsar per aquell edifici on hi anava entrant gent sense preguntar ni pagar res.
Vam entrar a una sala on s’exposava pintura d’un gran pintor igualadí, Amadeu Font i Bernades, on vam enyorar la nostra immensa incultura en temes artístics. Unes teles més guixades que pintades ens vam transportar als temps en que en Tàpies triomfava i vam pensar que pintant més o menys igual tots dos, en Tàpies es devia anticipar en unes hores i li va prendre tota la fama. Això també passa amb els buscadors de rovellons, si dos tenen la intuïció d’anar al mateix bosc i un hi arriba primer s’ho emporta tot, ell torna a casa amb el cistell ple i l’altre se’n va frustrat i avergonyit. Al sortir veiem que la recepcionista ja ha enllestit dient adéu a la visita “Fins demà a la nit!”, hi anem de pressa, no fos cas que entrés algú altre, i li fem quatre preguntes de protocol. Ens diu que ara estan de Festa Major a Igualada, que és per Sant Bertomeu, el 24 d’agost. Diu que s’hi fan saraus a cada plaça: el ball de l’Ajuntament amb pasdobles, valsos i boleros, els del Jazz, els del country, el del jovent, i d’altres. També ens diu que val la pena que algun altre dia amb més temps vinguem a visitar el museu i que necessitarem una hora i mitja com a mínim, i ens dóna un argument de pes per venir-hi d’ excursió: “al carrer del Rec (que està a la vora) hi trobareu aparcament gratuït”.
Continuem l’ excursió per anar a dinar, però a cal Colomí de Santa Coloma de Queralt ens havien avisat quan vam trucar per dir-los que pensàvem menjar menú “Si veniu a la una dinareu, però si veniu més tard us haureu d’esperar molta estona”. A aquest restaurant tan bo s’hi descrimina, no per raó de raça, sexe o religió, sinó per si penses menjar a la carta o al menú. Això sí, si tens la sort de seure a la taula t’atendran molt bé, com si fossis un dels rics de la carta, i menjaràs molt bé en quantitat i en qualitat. Vint euros tot inclòs, vi, aigua i cafè també, i podràs escollir entre vuit o deu plats de primer i de segon. Nosaltres vam ser dels afortunats i hi vam estar molt de gust, tot i que vèiem els del purgatori que ens miraven amb enveja esperant que algú sortís i els deixés el lloc.
Després del gran tiberi necessitàvem pair. Vam descartar cap passejada per la calor que feia on el sol rostia les pedres i els rostolls, i se’ns va aparèixer com un paradís islàmic l’ombra del passeig de castanyers al costat del restaurant. Vam seure a uns bancs i no gosàvem marxar-ne. Així va ser com vam parlar de la Lloll Bertran que un dia ens vam trobar dinant aquí mateix, o del te de roca que és tan bo per l’organisme, també dels darrers atemptats de Barcelona i de com afectarien la nostra concentració anual de l’Onze de Setembre. I també de musclos al vapor, dels estornells que s’arramaden, dels veïns de la Colònia i d’amics de la infantesa. Fins que al final vam veure que ens calia actuar, havíem de ser proactius i anar a buscar el cotxe.
La propera parada de l’ excursió serà a La Llacuna, perquè sí i sobretot perquè al Nani li havien dit que hi havia una carniceria espectacular, cal Riu, on hi fan una botifarra negre que hi fa venir gent del Baix Llobregat a compar-hi. Vam passar la central de Petromiralles, vam passar el solitari moli de vent gegantí i al trencall del poble vam girar cap a l’esquerra per aparcar a sota de l’església. Escales amunt i a voltar pel poble. Carrers solitaris a aquella hora de mitja tarda. Un plànol que no sabem interpretar fins que al final dues dones que no sabem d’on vénen ni on van ens informen: “El carrer Pedragosa està cap allà”, hi anem i a la porta de cal Riu hi trobem el cartell que figura a tots els comerços del poble “Dimarts a la tarda tancat”. Tot caminant arribem a la plaça de l’Ajuntament, una preciositat, voltada de porxades i casetes amb flors. Una tarima ens indica que falta poc o ja ha passat la Festa Major. Donem la volta a l’església i sortim per les escales que baixen fins a l’aparcament.
Seguim la carretera cap a llevant, arribem a Sant Joan de Mediona, continuem fins a Capellades i passem de llarg per anar a La Pobla de Claramunt per poder fer la cervesa a l’Hostal Roig, aparquem al seu costat i seiem a les taules que hi ha parades al carrer, a tocar de la carretera i al costat de la benzinera. Hi fa ombra i hi passa un airet que enamora i convida a parlar. Recordem la nostra amiga de la infància, la Neus Sendra, que ara viu aquí però que ningú no sap on exactament. Passa el temps i els minuts fan quatre quarts. És hora de marxar.
Trobem bona carretera, a l’agost ja se sap. Prenem l’autovia abans de Castellolí. A les set som a Sant Boi i poc després a la Colònia. Al bar hi ha els crits i les rialles èbries de cervesa. No sé si és per això que aprecio tant els silencis de La Llacuna o de la Pobla de Claramunt. Em ve al pensament que un altre dia haurem de tornar amb temps a Igualada per mirar el Museu de la Pell, sempre, és clar, que la recepcionista no estigui atenent ningú.
Aleix Font
24 d’agost de 2017. Dia de Sant Bertomeu