EXCURSIÓ PEL BAGES I L’ANOIA-CASTELLFOLLIT DEL BOIX-EL COGULLÓ
Excursió a peu: al fons els molins eòlics
Amigues i amics, avui hem fet una prova de força, hem fet una excursió de quasi dinou quilòmetres (18,800) durant quasi sis hores (5 hores 53 minuts) i amb desnivell acumulat de quasi cinc-cents metres (490 metres). I això és molt, us ho podeu creure.
Excursió a peu: cap al Cogulló
Hem marxat d’hora, a les vuit del matí. Hem passat el túnel del Bruc, hem desviat per Òdena cap al nord i després d’una hora hem aparcat a Castellfollit del Boix. Feia fresca, quasi fred, avui precisament que ens hem posat calça curta, el Nani i jo, i que el Nani s’ha deixat jersei i anorac. El Josep Maria, com bon muntanyenc, anava preparat, i jo, més per insistència de la Cóncep que per propi convenciment, portava un cangur d’aquells primets que m’ha anat la mar de bé. Avui només hi hem anat nosaltres tres.
Excursió a peu: la pujada al Cogulló
El camí planejava per camps d’ordi fins que hem topat els peus del Cogulló de cal Torre, que és una muntanya de quasi nou-cents metres i que diuen està situat al centre geomètric del Principat de Catalunya. Hem començat a pujar, primer suaument i després més i més dret, fins que sense donar-nos-en compte hem sigut a dalt de tot. Abans de fer el cim, hem passat per boscos de pi roig, humits, ufanosos, amb aigua lliscant pels camins i tots florits de romaní. A dalt, arranats a la cinglera la vista era immensa i en una circumferència complerta es veuria tot Catalunya si no fos que estava encalitxat. Tot i així tenies la sensació d’estar amb Déu o, si més no, amb els àngels celestials. I hem esmorzat.
Excursió a peu: diuen que aquest és el centre geogràfic del Principat
Una estelada voleiava a la vora assenyalant el punt més alt de la muntanya i nosaltres tant feliços. Feia sol però un fort vent, glasat, ens mantenia el somriure tibant. Hem fet les fotos de rigor i hem emprés la ruta, que ara descendia suaument per un extens altiplà igualment florit de romaní i de farigola, i també d’argelagues d’un groc més net que l’or. Hem arribat a una església antiga i enrunada, Sant Miquel de Grevalosa que diuen que és d’abans de l’any mil, hem seguit baixant fins l’altre ermita, Santa Cecília de Grevolosa construïda al mil cent i restaurada recentment. Aquesta ermita està situada a dalt d’una cinglera i al seu dessota i ha una immensa vall amb riuets i rieres, amb masies i camps de cereals, i amb un molí, el Moli del Pubill. El Nani i el Josep Maria han anat a llegir els noms dels nínxols del cementiri i jo m’he quedat a menjar anous. Quan han tornat ens hem tret els cangurs, el Josep Maria i jo, i hem continuat la caminada.
Excursió a peu: Sant Miquel de Grevolosa
Ara ja portàvem sis o set quilòmetres, el sol escalfava, les abelles feien Brrrrr i les sargantanes feien fressa entre les fulles. El camí descendia lentament en una gran rodona que portava fins a baix de tot. Hem trobat el primer riuet i ens ha agradat. Què té l’aigua que la trobem tant bonica? Potser són els gens del Moro Mussa que, vulgues que no, els duem sota la pell? Hem passat un parell de riuets més, uns amb més i altres no tant, però tots amb aigua riallera, i hem pujat per una carretera que s’endinsava en un bosc ombril, amb pi roig i amb molts grèvols. Hem parlat de si el cognom de Grevalosa que porten les ermites no seria Grevolosa en un inici. Quí ho sab, si fa mil anys que les van batejar!
Excursió a peu: Santa Cecília de Grevolosa
Ens hem topat amb un embassament voltat de boga, tot ple d’aigua que saltava per damunt de la barrera. No era gaire gran però ens ha fet gràcia trobar tant aigua al mig del bosc, marronosa, com si no fes molt que hagués plogut. L’hem resseguit per la vora fins arribar al capdamunt. Hem seguit el camí que s’enfilava poquet a poquet i finalment ens ha portat a una gran vall tota plantada d’ordi, amb aquella sensació de mar de blat. A la part oposada d’on nosaltres caminàvem hi havia el bosc, i fent frontera hi havia un rengle de pollancres que assenyalaven la riera. Al nostre davant quatre cases i una bòvila, El Clot de Can Grau. Les cases molt endreçades, guarnides de lilàs florits i calèndules i lliris blaus. Feien goig, ho podeu creure. Aquí hi hem trobat dos homes i una dona que anaven a caminar cap on nosaltres veníem. Duien cares estrangeres i els hem dit adéu. Ens ha dit adéu en català, però ja no hi hem sigut a temps. No hi fa res, semblaven d’una altra classe social.
Excursió a peu: El Clot de Can Grau
Hem seguit caminant amunt fins arribar a un trencall de tres camins, el Coll de les Forques: Cap a ponent Prats del Rei, cap a llevant Castellfollit del Boix i Maians, el poble de l’assasí en sèrie, i al darrera les cases florides de can Grau. Ah! i a sobre de can Grau els molins de vent gegantins voltant sense parar. Feien un soroll llunyà i poderós: Zsup! Zsup!
Excursió a peu: cases del Clot del Grau
Nosaltres cap amunt, cap a llevant. A l’arribar a la carena hem descobert un paissatge llunyà, boscós i amb clapes de verd de camp: L’Anoia que abraçava d’Igualada fins a Calaf, i al davant nostre un torre rodona, el Castell del Moro. No hi hem anat perquè estava lluny i ara el cos només obeïa una sola ordre, endavant! Ara venia la baixada i és clar, l’hem baixat. Però massa de pressa, perquè al cap d’una estona ens hem adonat que el GPS ens renyava “No val a badar”. Hem hagut de tornar enrera i prendre un camí que trencava una una mica més amunt.
Excursió a peu: els molins eòlics
I a partir d’aquí ja s’ha acabat. El camí s’enfilava i s’enfilava i jo no ho entenia o no ho volia entendre: com pot ser que pugi tant si havíem de baixar? Naturalment estava confós, perquè Castellfollit del Boix està enlaire. Hi hem arribat, hem pujat al cotxe, l’hem aparcat al davant de l’únic bar, el Restaurant l’Andorrà i hem pres una cervesa a la barra. A la vora hi dinaven satisfets i riallers una colla de polítics. Potser no ho eren però ho semblaven, mudats, panxacontents, demanant plats suculents. Nosaltres no hem parlat gaire, era tard, teníem gana i estàvem molt cansats.
Excursió a peu: vistes immenses
Durant el viatge de tornada hem comentat que ha sigut una excursió preciosa, per les herbes, per les flors, pel paissatge i per la vista, pels riuets, per les masies i les ermites, i també per la distància. Hem arribat a la Colònia a quarts de cinc, una mica massa tard, però ha valgut la pena. Potser m’equivocaré, però tinc la impressió que aquesta excursió la tornarem a fer.
Que passeu una bona setmana.
Aleix.
Dimarts 12 d’abril de 2011
Descarrega’t el Track:
Castellfollit del Boix – Grevolosa