EXCURSIÓ AL PUIG DRAU (1344 m) – LA CALMA I EL TAGAMANENT
25 d’agost de 2008
Ja ho sé que avui no és dimarts, ja ho sé que no tocaria anar d’ excursió. Però resulta que demà tenim llar d’infants i la Cóncep m’ha demanat que em quedés a donar-li suport, perquè ella sola amb quatre néts se li feia coll amunt. Total que el Nani hi ha estat d’acord i ens en hem anat d’excursió a fer aquest cim del Montseny que, per a nosaltres significa un nou rècord d’alçada.
excursió a peu: El Pla de la Calma, falgueres i ginestells
Hem deixat el cotxe a Coll Formic i hem caminat tres hores i mitja fins a dalt del Tagamanent, on hem dinat. Després hem retornar pel mateix camí fins a un lloc anomenat Les Pedres Blanques, on hem pres el trencall que ens havia de portar fins al cim del Puig Drau (antigament Puig d’Arau), que és la quarta en alçada del massís del Montseny. Hem représ al camí cap al Coll Formic i quan ens ha recollit un bon home d’Aiguafreda en el seu cotxe, havíem fet quasi 26 quilòmetres i portàvem unes nou hores entre caminar i descansar de tant en tant.
excursió a peu: Tagamanent
Ens ha fet un dia boirós. Les muntanyes properes estaven embolicades en sucre de fira, i durant molta estona hem caminat per entre les flassades de boira. Això ha fet que no tinguéssim calor, ni set, i que tornéssim a casa amb la meitat de l’aigua a l’ampolla (l’altra meitat qui sap on para).
Hem vist bestiar, un conill, un vol espectacular de perdius, un aguilot que ens ha sortit dels nostres peus, i infinitat de llagostes i abelles i formigues. També moltes granotes a la bassa de ca l’Agustí, i els bens del pastor de can Boscàs.
excursió a peu: Santa Maria de Tagamanent
Hem fet quasi tot el camí sols, però… Hem vist uns quants cotxes tot-terreny, un dels quals quan ens faltaven uns tres quilòmetres per arribar al nostre cotxe, s’ha aturat i ens ha dit “au, pugeu!”. Primer no ho volíem acceptar perquè encara tenim amor propi, però veient els llampecs que queien un darrera l’altre a l’alçada del Matagalls, hi hem pujat. Al cap d’uns segons començava la pluja, primer un plop i plop, després plop, plop, plop i plop, i al final un xaaaf continuat que omplia els reguerots i no deixava veure res al conductor del cotxe. Hem pensat que aquell bon home d’Aiguafreda ens havia salvat la vida. Si ens arriba a agafar aquell aiguat, tal com estàvem una hora abans d’arribar a lloc, hauríem hagut d’aixoplugar-nos sota un arbre amb les capelines ben fermades perquè ens entrés la menor quantitat d’aigua possible, però tot i així hauríem arribat com gallines mullades al cotxe.
excursió a peu: Masia de L’Agustí, a tocar del coll del Tagamanent
També hem trobat al pastor de can Boscàs. Un bon home. Quan portàvem quasi dues hores de camí hem vist un home que portava un feix de ginestells cap al seu cotxe. “Bon dia! Falta molt per arribar al Tagamanent?”. “Ja ho crec, però si no pareu hi arribareu”. Hem encetat una agradable conversa d’aquelles que no voldries acabar. Ell, amb un bon sentit de l’humor ens explicava històries de bolets i ramats. Nosaltres li llançàvem paraules d’esquer perquè ens expliqués històries de muntanya. Ens ha explicat que el ginestell va molt bé per encendre el foc, que els ramats assenyalen el temps més bé encara que aquells frares que abans teníem a les eixides de les cases, més bé que els pèls d’una dona rossa i, per descomptat, més bé que els de la tele “que no n’encerten ni una”. Ens ha explicat que viu a La Castanya, que és un indret ensotat a tramuntana de La Calma. Ens ha explicat (això després, quan l’hem tornat a trobar de tornada) que una masia enrunada anomenada El Cafè dels Carlins, abans era can Boscàs, igual que on viu ell ara, però que en la darrera Carlinada, els carlins hi feien trobada, i potser de llavors en ve aquest nom. Finalment, a la tornada, ens ha dit “Afanyeu-vos que la pluja ve de pressa”. I podeu estar segurs que l’ha endevinat.
excursions a peu: l’ombra agraïda de l’alzina
Hem vist prats i landes de falgueres, i boscos antics d’alzines amb grèvols florits, i arços blancs grandiosos, i uns estranys aurons, i orenga preciosa, i menta silvestre, i clapes de pollancres, i algun pi roig, i muntanyes de color rosat de flors, com si fossin farigoles, com si fossin brucs menuts. Hem vist l’espectacle íntim, exclusiu i misteriós de la boira amagant paisatges, difuminant els cims, escurçant camins. I per fi hem vist com queien els llampecs enllà la Plana de Vic, un seguit de ratlles de llum, sense aturador, i la remor continuada dels trons, cada cop més propers, primer com un motor celestial i després com un timbal passat de decibels, excessiu, contundent.
excursió a peu: El gran desnivell des del Puig Drau
PUIG DRAU.- Cim culminant de la Calma. Des del Pla sembla un promontori però la vessant cap a Llevant és imponent amb una caiguda de quasi 1000 m. sobre la vall del Tordera.
Talaia sobre el Matagalls i el Turó de l’Home de primer ordre. (tret d’internet)
Caminant per aquells camins inacabables hem parlat de tot i de res, ens hem explicat històries sèries i de riure. El Nani m’ha dit “Òstia, ens ho passarem molt bé a l’excursió amb la colla” i jo li he dit que sí. M’ha dit “És que fa quaranta anys que no anem junts a caminar” i jo li he dit que sí. “Des de que anàvem a l’Aplec de Sant Antoni o a fer costellades a can Cartró” i jo li he dit que sí. I durant una estona ens hem imaginat com seria l’excursió a Sant Llorenç. M’ha dit “Ei, que el Jaume no hi pot faltar, eh?” i jo li he dit que no. Ens hem meravellat amb uns cagarros impressionants “Quan tornem els fotografiarem” i després ens n’hem oblidat. Encara que us sobti es veu que és una ciència això d’estudiar cagarros d’animals i es veu que hi ha gent que hi entén molt més que nosaltres.
excursió a peu: Al cim del Puig Drau
Finalment, per acabar bé l’excursió hem anat a fer la cervesa a ca la Lluïsa del Figueró. Resulta que els dilluns tots els bars estan tancats des de Tona cap amunt. Ni a Balenyà, ni a Seva, ni al Coll Formic cap bar obre en dilluns. Sort que al Figueró hi tenim vells coneguts de les caminades que hem fet cap dalt dels Cingles del Bertí i sabem que sempre hi tenim a punt una Mòritz ben fresca.
Un cop a casa, un cop endreçada la motxilla, un cop dutxat, refrescat, canviat, net i perfumat, m’ha sortit el cansament. Ara sembla que hagi envellit deu anys o vint de cop. Camino eixarrancat, amb passes curtes, mig arronsat. I si algú em preguntés si tinc ous de plom (1), li diria, sense dubtar-ho ni un segon, que avui sí.
Estimada colla, una forta abraçada.
Aleix.
25 d’agost de 2008
excursió a peu: El Matagalls des del Pla de la Calma
- Això dels ous de plom ve d’aquell acudit d’aquell home que volia comprar ous de plom.
Hi havia un home que tenia gallines però no podia aprofitar cap ou dels que posaven perquè les gallines els picaven i els trencaven.
Ell va anar a una botiga i li va sortir un home gran que caminava ajupit, aixarrancat i recolzant-se amb un bastó.
-
Bon dia.
-
Bon dia.
-
Que té ous de plom?.
-
Ai no, fillet, això és de l’edat.