Comença l’ excursió a Sant Climent de Llobregat
Distància: disset quilòmetres.
Desnivell: Cinc-cents metres.
Humitat: Noranta per cent.
Avui hem fet una excursió de les clàssiques, de les que fèiem quan teníem divuit anys i, potser també per això ha sigut meravellosa.
El Castell d’Eramprunyà al fons de la mirada
A quarts de vuit queia un bon aiguat. Havíem de marxar a les vuit però encara plovia, i ens hem posat de plaç, el Nani i jo fins a quarts de nou. Si parava marxaríem i si plovia ho deixaríem estar. I a quarts de nou seguia plovent. “Què fem?” “El Mauri ha dit que en tenia per a dues hores, que a Tarragona ja hi feia sol i la bonança venia cap aquí”. I ens hem decidit.
Fent cas de les previssions dels meteoròlegs
A les nou hem aparcat al cementiri de Sant Climent. Com que havia d’aclarir, només he agafat la part superior de la capelina i avui, tant el Nani com jo hem portat un paraigües, que fa menys bulto i per sortir del pas ja aniria bé. Hem anat pel camí que porta a Torrelletes perquè ens interessava acostar-nos cap a Begues per atacar l’Eramprunyà pel darrera i estalviar-nos la forta pujada que hi ha desde Bruguers. Com que de seguida ha tornat a ploure m’he posat la capelina i el Nani ha optat pel paraigües. Feia fresca i es caminava bé. L’aigua corria per la vora del camí, les fulles lluïen com encerades i els brucs plens de perles d’aigua semblaven arbres de Nadal acabats de guarnir. De les fondalades pujaven fumeres de boira i a la bardissa refilaven les merles en un concert de selva tropical. Caminàvem per un món màgic i no ens adonàvem ni de la distància ni de les pujades. L’ excursió complia les expectatives.
Encara hi quedaven pins ajassats per la ventada
Hem passat un trencall que anunciava l’ermita del Roser. Us prometo que hi volíem anar però ens hem adonat que es desviava molt de la nostra ruta. Queda emparaulat per un altre dia. Us ho creureu si us dic que no hi hem estat mai? D’ermites de casa nostre coneixem Sant Ramon, Sant Antoni, Sant Roc, El Remei i si molt m’apures Santa Bàrbara que ja no existeix com a ermita, però el Roser ens sonava només d’anomenada. Hi ha uns goigs d’aquells polivalents, que jo havia sentit referits al Roser “Verge Santa del Roser, feu que en aquesta casa no hi hagi poc ni massa, sols lo just per viure bé”. Hi anirem un dia i us explicarem el què.
El Montbaix amb l’ermita de Sant Ramon a l’esquerra de la riera de Sant Climent
Al cap d’uns set quilòmetres ens hem topat amb la carretera de Begues, just abans de la darrera corba, hem fet un tros per sobre de l’asfalt i hem trencat en direcció al castell d’Eramprunya per on antigament hi havia un camp de tir. Ara, el castell quedava a sota nostre. Seguia plovent (la mare que va dallonses al Mauri), hem pres uns corriols que baixaven de La Desfeta i aquí ha sigut on hem quedat molls de cap a peus, ni capelines ni res no ens ha privat de la dutxa cada cop que les branques plenes d’aigua se’ns fregaven. Quan hem arribat a les portes el castell, mullats com una gallina mullada, hem topat amb una reixa que voltava tot el monument. Resulta que l’estan restaurant i no s’hi pot entrar. Oh!
Oh! ens havien barrat el pas
Ens ho hem pres bé i hem enfilat el camí que va a Bruguers, quasi una caiguda vertical. Hem baixat amb cura de no relliscar perquè les roques estaven ben humides, però poc a poc hi hem arribat. Recordeu la Roca Foradada? No em deixa mai d’impressionar. Hem anat al restaurant a fer una cervesa. Ja eren més de la una i tot just estàvem una mica més enllà de la mitat de l’ excursió.
La Roca Foradada
De tornada hem anat pel camí de la Font del Ferro, el camí clàssic d’abans. Hem baixat pel corriol que va de Bruguers fins a baix de la riera. Passàvem per un túnel de bardissa, de brucs i alzines, i el Nani ha trobat un rovelló, us ho podeu creure, només que era de cabra. L’he fotografiat per a constància i hem seguit fins la font del Sagrat Cor.
Potser per la foscor de la bardissa atapeïda, potser pel tuf a fonamentalisme, aquesta font fa por
Al costat mateix de la riera hi han construit una espècie de capella amb una estampa de Jesucrist a cor obert a sobre de la font, està plena d’espelmes i flors velles i uns de Ciudadanos ho han decorat amb tot de enyes (ñ) i inscripcions falangistes. Hem sortit a un camí molt ample. Al cap d’un quilòmetre hem sigut a la font del Ferro que rajava molt poc tot i el que ha plogut. Aquesta font es perdrà i serà una llàstima, no perquè l’aigua sigui bona, que no val res, sinó per la història. Allà hi hem trobat una llora que també hem fotografiat. Ja no plovia.
La “nostra” Font del Ferro
Excursió de l’any 1964 – D’esquerra a dreta: Josep Padró, Lluís Nin, Aleix Font, Albert Comellas, Josep Paredes, Jaume Font, Eulàlia Miquel, Josep Dalmau (Nani), Francesc Baiget
Aviat hem sigut a can Amat, un conjunt de masies que fa la impressió que són centres de vacances, cases rurals o alguna cosa similar. Hem trencat cap a la riera i abans de començar la gran pujada fins la carena del davant hi hem vist un rètol “Font del Mas Vilar” amb una fletxa que ens indicava riera amunt. Hi hem anat. A sota d’un gran plataner hi havia la font ben conservada, n’hem begut, fresca i bona. Hi havia una inscripció que deia “Beveu i que l’aigua us doni salut i alegria però respecteu la propietat com si fos vostra. Any 1924”.
La Font del Mas Vilar, un recó molt agraït els dies calor
Hem tornat al camí ample i hem emprès la temuda pujada. Ha sortit el sol (ara sí, eh?) I ja sense capelines, vestits d’estiu hem anat tirant amunt, poc a poquet, parlant i aturant-nos, i sense ni adonar-nos-en hem sigut a dalt. Hem baixat per camps de cirerers fins on hi havia la Font dels Enamorats i des d’allà, la darrera pujada, dreta dreta, però relativament curta, que ens ha dut per un camí de ginesteres fins on hi havia el cotxe al costat del cementiri. M’he entretingut a collir un pom de ginesta, pel color i per l’olor, i he quedat empastifat de pugó. A vegades has de fer coses per la il·lusió i també per tradició.
Can Amat, a la vora de la font del Mas Vilar
Era tard, les tres tocades, i tenia més ganes d’arribar a casa que de prendre la cervesa. Tot i així ho hem intentat, però no hem trobat aparcament a la vora el bar i hem marxat cap a l’Estret de Roques i Sant Boi.
Diu la llegenda que quan surts de la Cova on van trobar la Marededéu de Bruguers ningú recorda el braç on porta el Nen Jesús. Doncs aquí ho veieu, a l’esquerra
Estem contents. No és que ens agradi patir, però trobem que les excursions llargues i cansades, són les que ens deixen més bon regust. Potser perquè ens volem “fer l’home” o potser perquè tenim més estona per parlar.
L’Eramprunyà vist des de La Desfeta (nom històric per la batalla de Bighash)
Aleix. 10-6-2010
Visita altres llocs de l’autor: