EXCURSIÓ PER LA SERRA D’ATAIX, DES DE SANT ANDREU DE LA BARCA FINS A LA MASIA DEL CASTELL DE SANT JAUME PASSANT PER LES MINES DE PLOM
Per iniciar l’excursió hem aparcat al capdamunt del carrer Tarragona, a la urbanització de Can Sunyer de Sant Andreu de la Barca, bé, en realitat ja dins del terme de Castellví de Rosanes. El dia està enlleganyat i més aviat fa fresqueta. Anem preparats amb jerseis i cangurs. Jo fins i tot he agafat la capelina.
Avui el Ciscu no ha vingut. El Nani, el Ramon i jo, tot caminant per la serra d’Ataix, cap a la mina de plom, teníem les converses habituals, coses d’homes:
– Jo trobo que quan menges espàrrecs pixes…. com t’ho diria… amb alegria.
– Home, no sé sí amb alegria, però el que sí que és cert és que els pixats fan una pudor que caus de cul.
– No, no, però amb alegria, amb una potència com abans.
Excursions a peu: Runes de l’antiga mina de plom
Mirant enrera es veu tot el Vallès, desde Castellbisbal fins al Montseny, encalitxat de boira i contaminació. Mirant endavant els turons de pedres vermelles i la mina de plom. Passem per clapes sense arbres, afectades per incendis antics i totes cobertes d’arbustos on sobretot hi destaca la florida dels caps d’ase, amb aquell blau lilós tant elegant.
-Vaig trobar una múrgola –els dic- Saps que té de bo trobar una múrgola? Que ja pots posar ulls de múrgola per mirar de trobar-ne més. I tal com dic això veig una cosa que em crida l’atenció. Hi vaig i és una rotllana de carreretes, aquells bolets que a les botigues en diuen moixernons i que els venen secs. No n’havia trobat mai pel nostre país. Sempre els havia trobat al Pirineu.
El Ramon ens explica que el Ferran n’hi va donar de múrgoles i que se les va menjar. Diu que eren bones. Nosaltres li fem broma i li diuem que són tòxiques, que s’han de bullir bé perquè no hi quedi gens de verí. Diu que ja ho sabia i que les va fer bullir una bona estona.
– De totes maneres ja fa uns dies que les vaig menjar i no m’ha passat res.
– Oh, és que triga dies a fer efecte.
Excursions a peu: Camí de la Masia de Sant Jaume, als peus del castell
El camí s’endinsa al bosc i caminem entre rengles d’arços florits, amb aquella blancor de cirerer i aquella olor tant dolça. Trobem espàrrecs, molts espàrrecs que el Nani es va guardant dins d’una bossa roba. Parlant i rient ens passa, sense gairebé adonar-nos-en, una hora i mitja que en distància venen a ser cinc quilòmetres. El camí fa pujada i els pins són més alts. Estem a la falda ombrívola de la muntanya i arreu regalima humitat. Després d’un revolt, a uns dos-cents metres ens trobem la enorme masia del Castell de Sant Jaume. Diu internet “És un gran mas situat a la falda del castell, les terres del qual, així com les de la capella de Sant Jaume, són part de la finca. El seu origen és posterior a l’enderrocament del castell per les tropes filipistes a principis del segle XVIII. Del conjunt d’edificacions en destaca la gran galeria porxada”
Quan ens hi apropem ens surt a rebre un gos petit però cridaner “Bub, bub, bub” diu sense parar. Surt un home gran i s’asseu al pedrís de l’entrada. Nosaltres ens hi acostem i el saludem.
Excursions a peu: El gos que mossegava els turmells
– Bon dia, mestre. És cridaner el seu gos.
– Ensenyeu-li el bastó perquè té tirada a mossegar els turmells.
Òndia, òndia, això és complica. El Nani es treu un mocador blanc, se’l posa a la boca i encarant-se al gos li diu “Mmmmmmm” i el gos aixeca les orelles extranyat. Ha callat de bordar, se’l mira sorprès i, refet de l’ensurt, torna a bordar “bub, bub, bub”.
El masover ens explica que s’ha fet gran, que té setanta-dos anys i que ja no es veu en cor de dur les terres. Realment estan abandonades.
-Vosaltres debeu ser més joves que jo.
– Óh, no es pensi, que ja en tenim cinquanta-nou.
Se n’enriu. Ens pregunta si no treballem i li expliquem que estem prejubilats.
-Ara les empreses es treuen els treballadors del damunt i ens prejubilen.
– Això acabarà en un Plan Quinquenal, com a la Xina –ens diu.
Excursions a peu: La gran masia de Sant Jaume
Parlem de camins i d’ermites, del castell i masies. Ell ens pregunta, mirant al Nani.
– Que sou arqueòleg, vos? És que m’han dit que si em trobo una destral de l’Edat de Pedra me la puc quedar a casa, però no la puc vendre.
El Nani li explica que tot el que hi ha al subsol és propietat de l’Estat, inclús l’aigua que la pots utilitzar però si ells la necessiten te la poden prendre.
– No sabeu quan valdria un bitllet de metro que tinc molt antic, que encara hi diu “billete de ida y vuelta”. És de l’any cinquanta-tres.
El Ramon li explica que van dir per la tele que per un tebeo del Superman n’havien pagat un milió i mig d’euros, i l’home diu “no de pessetes, de dólars”. Es veu que ja ho coneixia.
Li pregunto el seu nom i sembla com si se’n donés vergonya.
– El meu nom….. Em dic Antonino. Ei, que no és pas Antònio, sinó Antonino. Ja no n’hi ha d’Antoninos. Em diuen Tònio, em diuen Antolino, em diuen de tot.
Mentrestant el gos ens mira amb posat ferotge, com enfadat, amb dos ullals que li sobresurten de la mandíbula inferior. Va dient “Grrrrrrr”. Ens fa la impressió que està esperant que marxem per a fer la seva feina mossegadora. El Ramon, de tant en tant, l’emprenya una mica i el gos torna a bordar “Bub, bub, bub”. L’Antonino, com si ens anés a explicar la cosa més important del món ens diu:
– Em vaig comprar “El Nuevo Testamento”, i en aquell temps em va costar dues-centes pessetes.
– L’heu llegit – li pregunto.
– No!, és que té molta lletra. Està ple de paraules, i petites així –ajunta el dit polze i l’índex- Aquella gent viatjaven molt, amb barco anava Sant Pau.
Li diem que l’Esglèsia té un problema avui en dia, amb tot això dels embatumadors, i ens contesta que això acabarà amb un Pla Quinquenal. Es treu un paquet de tabac i s’encén un Ducados.
Excursions a peu: Serra d’Ataix
– No fumeu, vosaltres? Jo cobro molt poc. Com que no vaig cotitzar m’ha quedat la mínima, una mica més de dos-cents euros. Que si no vaig cotitzar, que si solter, que si sense fills ni ningú a qui mantenir, em donen el mínim.
Se li senten els xiulets que li fan els pulmons quan respira. Aquell cigarret deu ser com verí. Li explico que si mai volgués deixar de fumar ho hauria de dir al metge i així ho aconseguiria. Em contesta resignat “No ho aconseguiré pas mai de deixar de fumar”.
Ens passa l’estona. Hi estem bé asseguts al pedrís de la masia en companyia de l’Antonino, però tenim una estona fins al cotxe, de fet estem a la mitat del trajecte. Hem parlat de quasi tot durant aquesta estona, d’ocells (de merles i d’ocells de primavera), de camins i masies, del pou i de fonts, de la nevada passada, de porcs senglars i d’un rengle de lliris que ja no li acabaran de florir perquè s’han assecat. Li ofereixo aigua i no en vol, mig rient diu que és abstemi. Ens aixequem, li donem la mà i marxem mirant enrera, esperant l’atac del gosset. Quan miro endavant, el Nani m’aferra el turmell “Grrrr” fent veure que el gos m’ha mossegat. Tots riem, inclús l’Antonino mig riu i mig tus.
Excursions a peu: Tot aquest turó era el castell de Sant Jaume
Quan som als peus del turó, per comptes d’anar pel camí que hem vingut, el GPS del Nani ens porta cap a l’esquerra, pel camí que baixa seguint el torrent. Un goig d’arbres que rebroten, sobretot plataners i també algun pollancre, surten del fons de la riera. Nosaltres, de tot arreu en treiem espàrrecs i també motius de riure. “Això acabarà en un Plan Quinquenal” repetim després de cada frase, i quan veiem que ja s’ha acabat la baixada i el camí s’enfila i s’enfila sense que es vegi el final de la pujada, repetim ressignats “Això acabarà en un Plan Quinquenal”. Durant el camí ens hem anat treient roba, primer els cangurs, després els jerseis i fins i tot ens hem arremangat les mànigues de la camisa. Ara, no sé si per falta de virtut o perquè el temps ha empitxorat, hem tornat a abrigar-nos.
Excursions a peu: El Ramon, el Nani i jo
Arribem al cim. Veiem el Pla de l’Anoia limitat per Montserrat. Tot un entramat de carreteres, autopistes, amb clapes de polígons industrials i la presó de Can Brians. Castellví de Rosanes a l’esquerra, Martorell a la dreta. Al nostres peus can Miralles amb records d’antigues excursions amb l’Eulàlia. Tot encalitxat, tot vestit de gris. Al cap d’una estona de pujar, a sota nostre hi veiem l’ermita de Sant Genís de Rocafort (Priorat benedictí fundat per Guillem II Bonfill, senyor de Castellví, a l’antic castell de Rocafort, l’any 1042), arruïnada. Decidim no anar-hi. El nostre camí comença una baixada esperançada, però el Nani diu que no, que hem de seguir pujant fins dalt d’un turó que ens aproparà al castell de Rocafort. I ja ens tens suant la cansalada. Arribem fins a les vistes del castell, quatre pedres apilonades, però no hi veiem camí per arribar-hi. Total que ens aconformem en veure’l de lluny, fer-nos una foto i acabar l’excursió baixant, parlant i rient.
Excursions a peu: Runes del Castell de Pairet, a sobre de Martorell
Més a l’esquerra hi ha el castell de Rocafort i encara més enllà Sant Genís
He agafat un pom de caps d’ase i una mica de farigola. Pugem al cotxe i cap avall, a veure si trobem un bar per prendre la cervesa. Al final acabem prenent-la a l’Ateneu de la Colònia. Ens venia tan de gust, en teníem tantes ganes que ens sembla que com a la Colònia no s’hi està enlloc. El Ramon s’ha mig marejat al cotxe, no sab si pel cotxe o per un fart d’ametlles que s’ha menjat. Nosaltres, comprensius, com per donar-li ànims, li diem que podrien ser aquelles múrgules que es va menjar fa dies. Se n’enriu i això vol dir que ja es torna a trobar bé.
Fet i fet hem fet uns deu quilòmetres i potser n’hem parlat vint. A vegades les excursions no són la caminada sinó l’estona que passes amb els amics.
Que tingueu un bon dia de Sant Jordi.
Aleix.
22 d’abril de 2010