FIGUES DE MORO A LA CREU DEL QUEROL

LES FIGUES DE MORO

Figueres de pala, Nopal, xumbera, òstiacompica

excursions a peu creu del querol — Figues de moro – la flor

Les figues de moro. A finals de primavera s’esdevé un esclat de colors al camí de la Creu del Querol anant cap a can Pubill. En un passeig de mig quilòmetre completament pla entre la creu i el coll de can Pubill, a banda i banda del camí de terra d’aquells que antigament en deien carretera (perquè era prou ample perquè hi passessin carros) Poca gent hi ha al món que pot gaudir d’aquesta meravella i, també per això, em sento afortunat.

Al Japó s’hi concentren gernacions per admirar la florida dels cirerers, al Jerte hi van els tifes espanyols per emular els sensibles asiàtics. I mentrestant, nosaltres badant quan la Natura s’exhibeix a pocs metres de la Colònia Güell, a tocar de casa com aquell qui diu. Ai si mai ho saben els munyidors de turistes! Ens barraran l’entrada si no paguem la taxa imprescindible per poder-ho comentar. I és per això que us dic, aneu-hi, correu a veure aquesta meravella ara que encara és de franc. Quan els nous senyors feudals se’n donin compte, sempre podrem dir que nosaltres ja ho hem vist, que hi va haver un temps a ran d’estiu en que per uns camins encara lliures hi havíem passejat per adonar-nos que sense anar a la selva amazònica vam tenir la reina de les flors.

Les figues de moro són espècie invasora, una planta que un dia va venir per a quedar-se entre nosaltres i que, a diferència de moltes altres, aquesta ocupa el territori per a fer-se’l seu en exclusiva. La figuera de moro és una planta gitana, d’aquelles resistents que sobreviuen les sequeres, i tant és així que les escampen per a fer-ne palissades protectores de magres propietats.

Figues de moro – ara són les flors

La figuera de moro és una mena de pala de quasi dos pams de llargada i poc més d’un dit de gruix. Fa figues de moro, un fruit dolç i sucós, farcit d’una pinyolada ingrata que en teoria és la seva manera de criar. I dic que en teoria perquè si fos així, si de cada pinyol en sortís una nova planta avui ja no hi cabríem, ni aquí ni al seus països d‘origen. La manera pràctica d’escampar-se és, sobretot, per partició. De tant en tant, per accident o garrotada cau una de les moltes pales que formen la figuera, i llavors, en contacte amb el sòl treu les arrels que s’arrapen a la terra per menjar i beure i fer-se gran. De cada pala en sortiran d’altres, i així, arrapades unes amb les altres aniran formant una mena d’escultura plena de punxes que es va fent més i més impenetrable.

Les punxes de la figuera de moro són paradigmàtiques, tothom que ha collit figues no se n’oblidarà mai més. Són unes punxes petites, quasi invisibles, que fan una corona, com un minúscul cràter preparat per atacar. N’hi ha que pensen que si no toques aquest niu no et punxaràs, greu error, perquè les punxes no sols t’esperen sinó que et vénen a buscar empeses pel vent, pel més lleu moviment de l’aire, i elles soles se’t claven als dits de la mà. A partir d’aquell moment comença la picor que va creixent i es torna dolorosa, i tant és així que som molts els que hem renunciat a collir-ne, perquè és impossible sortir-ne ben parat.

Les figues de moro són d’una família vegetal que ningú no coneix (gènere Opúntia), però que la ciència popular qualifica de cactus suculents, o sigui, que tenen aigua a dins la pell de la pala. Aquesta qualificació no és gens científica, però a la gent del país ens ha servit per destacar-ne algunes característiques. Per exemple, si en peles la pell i t’apliques la part molla al damunt d’una ferida, aquesta es desinfecta. I això és vàlid per la figuera i per l’atzavara, la famosa aloe i aquelles plantes suculentes que proliferen als jardins. Una altra característica n’és la seva floració, habitualment espectacular. Hi ha molts cactus que fan una flor de dimensions considerables, n’hi ha que fan les flors que duren unes hores, i n’hi ha que només floreixen una vegada a la vida, com ara l’atzavara que floreix en llargues tiges en forma de paraigües just abans de morir.

A les esquenes solellades d’algunes muntanyes, les figueres de moro van fent. Les veus amb aquell posat modest que no en donaries ni cinc cèntims, però elles van fent. Un bon dia te n’adones que allà on hi havia una pala amb dues de petites, ara n’hi ha mitja dotzena que s’han fet grans, i si hi passes al cap de deu o vint o trenta anys t’adonaràs que han colonitzat tot el vessant de la muntanya. Treballant silenciosament s’han fet seu el territori i ara no hi ha qui les molesti. No tinguéssiu la temptació de voler passar al seu través perquè en sortiríeu arrebossats de punxes invisibles, suaument doloroses i molt molestes. Elles van fent, dissimuladament, en silenci, sense l’ostentació de les pinedes després d’un incendi quan s’omplen de pinets atapeïts. Elles no, elles s’estan allà, amb la pala entomant el sol. I de tant en tant en cau una, i pensem que una menys….. no t’ho creguis pas! No és una menys, és una més, perquè arrela i cria i es fa gran plantant cara als que s’apropen, defensant la seva mare que està just al darrera.

I nosaltres, ves què podem fer? Res més que constatar que estan allà, que ja hi són i que hi seran per sempre més. Si algun dia ho vols provar pots anar a collir figues, enguantat fins les orelles, protegit amb mocadors al coll, amb pinces llargues per no haver-les de tocar i una bossa on portar-les. Creu-me, no te’n sortiràs, sense saber d’on han sortit, sense poder-te imaginar l’error que has comès, al cap d’un temps relativament escàs notaràs la primer punxa i pensaràs que només n’és una; després, potser demà, ja m’ho diràs. Però no pateixis perquè fora d’aquesta petita molèstia inacabable no té conseqüències greus. I si un cop tallada la pell del fruit te’n menges la polpa pinyolada, passaràs un bon moment. Però curiosament, l’any que ve no hi tornaràs a collir-ne, i mira que eren bones! Però el dia que ensopeguis amb la visió de les immenses flors se’t quedarà tan gravat a la memòria que estic segut que llavors sí que hi tornaràs.

Oi que quan admires una petita ermita romànica no et passarà mai pel cap de mossegar-la?, oi que quan escoltes un concert no se t’acut de menjar-te el violinista?, doncs amb les figues de moro passa el mateix. Gaudeix de l’espectacle incommensurable, atura’t, admira’l, imagina’t que estàs al Paradís. I calcula el temps que falta, just un any, perquè tornin a florir.