ARÀNSER – UNES VACANCES AL BARIDÀ
La Fonda Fuxet d’Arànser : avui explicaré com hi vam anar a passar unes vacances i com vam descobrir la comarca (o subcomarca) del Baridà. De com les casualitats o aquelles decisions sobtades et canalitzen la vida, els pensaments i les il·lusions en una direcció que ni sabies que existia. Si la meva dona no hagués optat per aquesta destinació, avui no sabríem que allà dalt a les muntanyes hi viuen unes persones d’una qualitat incomparable: valentes, sàvies, intel·ligents i humils. Ara ja formen part de la nostra família somiada i no sabríem viatjar a la Cerdanya sense anar-los a visitar. Comencem doncs aquesta història.
Segons Vikipèdia, i suposo que la Dolors de la Fonda Fuxet d’Aranser hi deu estar d’acord, el Baridà és una subcomarca de l’alta vall del Segre situada entre Sant Martí dels Castells (entitat de població del municipi de Bellver de Cerdanya) a l’est, i l’Estret de Mollet (el Pont de Bar) a l’oest. Està integrada per municipis de dues comarques:
De l’Alt Urgell
- el Querforadat (municipi de Cava) i
- Municipi del Pont de Bar: Ardaix, els Arenys, Aristot, els Banys de Sant Vicenç, Bar (el Pont de Bar), Castellnou de Carcolze, el Pont de Bar i Toloriu
I de la Baixa Cerdanya
- Lles de Cerdanya, que comprèn: Arànser o Aransa, Lles de Cerdanya, Músser, Travesseres, Viliella
- Montellà, Martinet, Béixec, Estana i Víllec
El territori és un llarg congost del riu Segre, entre la subcomarca de la Batllia, a l’est, i l’Urgellet a l’oest, un lloc de pas obligat de la Strata Ceretana romana entre Puigcerdà i la Seu d’Urgell. Al nord limita amb les muntanyes que fan frontera amb Andorra, i al sud amb la serra del Cadí. L’Estret de Mollet suposa el límit natural entre l’Urgellet i el Baridà.
- El nom de Baridà deriva del castell de Bar, que va ser el centre de la sotsvegueria de Baridà, part de la vegueria de Puigcerdà. Incorporava el pagus de Talló, però el castell de Bellver va ser el nou centre de la sotsvegueria i d’una important batllia. Actualment es considera per separat la Batllia i el Baridà.
A tocar de la Fonda Fuxet d’Arànser , el campanar.
Un diumenge d’agost vam trucar a la Fonda Fuxet d’Arànser per demanar lloc per tota una setmana i un dilluns a mig matí empreníem el viatge cap a Arànser, a dotze quilòmetres al nord de Martinet i a divuit dels Estanys de la Pera. De fet no en sabíem res del Baridà, ni d’Arànser, ni de la Dolors ni del Frederic, ni de la Fonda de cal Fuxet, i després hi hem tornat sovint i les muntanyes, el poble, la fonda i sobretot la família que porten la fonda han format part dels nostres records més agradables. Nosaltres havíem anat a buscar bolets a Lles de Cerdanya i quan la dona i jo vam parlar d’anar-hi uns dies vaig efectuar una cerca a internet, en vaig trobar algunes que m’agradaven però que no em veia en cor de decidir, però quan la dona va veure les opcions, sense dubtar ni un instant va dir “aquesta!”, senyalant la de cal Fuxet d’Arànser. Així doncs no va ser ni a Lles, ni a Travesseres ni enlloc més, estava decidit per aquest estiu i per la resta de la vida.
La Fonda Fuxet d’Arànser és una fonda encisadora situada a una punta d’aquest poble encantador. Té tres habitacions només, motiu pel qual, sovint una sola família l’ocupa totalment. També té una sala d’estar on s’hi pot veure la televisió (a les habitacions també hi ha televisor, però a vegades ve més de gust mirar-la còmodament asseguts al sofà) o llegir llibres i revistes. El menjador té una aparença casolana i hi serveixen uns menjars de categoria reconeguda molt més enllà de la comarca. Els propietaris, el Frederic i la Dolors, són dues persones humils i agradables, que conforme hi vas parlant es van fent grans fins ocupar tot l’espai del poble i les muntanyes i la història sorprenent de la vida a la muntanya.
La primera vegada que hi vam anar va ser una meravella, com viure en un somni irrepetible. Fora de temporada, nosaltres dos sols a la fonda i pràcticament al poble, ens feia una sensació de privilegi. El Frederic ens parlava de boscos, de menjars i de bolets. La Dolors ens descobria uns relats sorprenents del que significava la vida a la muntanya.
Viure a l’alta muntanya, avui pot semblar una cosa sense mèrit: amb internet, aigua calenta, calefacció a les cases, carretera que et situa a mitja hora de qualsevol servei, metge, botigues, escoles… Però fa vint, o trenta o quaranta anys era tot un altre món. Estar incomunicats a mil cinc-cents metres d’altura i haver de sobreviure amb els propis recursos era una proesa inabastable per la gent del pla, i en canvi una realitat habitual pels habitants d’Arànser, o Llers, o Viliella.
Un any, per primavera, ens van servir un plat de xicòries, unes plantes que nosaltres en diem dent de lleó (o cosconilles al Baix Llobregat) però que collides tendres i ran de neu li treu l’amargantor i li dona un gust de verdura agradable. Des de la lògica de la gent del pla podíem pensar que preferíem l’enciam o l’escarola, però si et situes en els paisatges nevats i amb unes temperatures molt per sota dels zero graus compreníem que antigament potser era la primer ocasió durant molt de temps en què podies tastar el gust de l’amanida. I els menjars de la infantesa, si a més a més són bons, et queden fixats a la memòria per tota l’eternitat.
Ens parlaven de les grans nevades, dels inimaginables freds d’abans, de la solidaritat necessària entre veïns, de l’aïllament, de les medecines casolanes, de les previsions que durant el bon temps havien de procurar per poder passar l’hivern: queviures, llenya etc. En fi, d’una vida desconeguda per nosaltres que vista amb ulls d’avui era bucòlica i també heroica. Em van explicar el gran drama que va significar pels nens de la muntanya quan pels anys seixanta el govern espanyol va decidir tancar totes les escoles rurals amb un nombre escàs d’alumnes. De sobte tots els nens i nenes havien d’anar a escola a la Seu d’Urgell i quedar-s’hi a dormir durant tota la setmana. Ella m’explicava “Per mi va ser com una aventura meravellosa, de sobte voltada de nois i noies de la meva edat. Però de nits escoltava plorar els més petits i això em posava la pell de gallina.”
Un vespre, quan a l’hora de sopar quedàvem ells i nosaltres dos, comentem que una cosa que ens ha agradat ha sigut aquelles tanques feta de bastons que clouen l’entrada a alguns prats. Ens explica que se’n diuen esparres i de la tanca en diuen el clavillot, són una recuperació dels antics oficis, i l’han promocionat perquè els pagesos no optessin per tancar els camps amb sunyers vells tal com feien a d’altres indrets. Per evitar-ho van subvencionar la confecció d’aquest sistema antic i tot l’entorn hi ha sortit guanyant. Ens ho passem bé a la petita tertúlia d’abans d’anar a dormir; ens hi quedaríem molta estona més, però comprenem que ells tenen feina i no volem fer-nos pesats.
Quan sortim a fer el passeig del vespre, un milió d’estels omplen tota la volta del cel. Al fons, avall, avall i encara més avall, una suau claror indica algun poblet, Martinet?, Montellà? Remor d’aigua damunt d’un silenci grandiós. A dins del bosc hi deu haver vida, però pels carrers empedrats d’Arànser només s’hi sent les nostres passes, tranquil·les, com si tastéssim cada instant per somiar-lo quan dormim.
Demà ens llevarem no gaire d’hora, no gaire tard. La fresca del matí ens obrirà la gana d’esmorzar i la conversa amb la Dolors potser ens decidirà a canviar el viatge que havíem pensat. L’Estany de Comabella? Viliella? El Salt de la Llosa? o Músser. Ja ho veurem, tot és bo a la muntanya de vacances.
Després de dinar convida a passejar fins la Font del Caterí, o pels prats de flors. I de tornada ens aturem a mirar lluny: Aquella espècie de calitja de la tarda, de després de la pluja, que et dibuixa cada turó, com si posés noms a les distàncies. Les orenetes volen embogides, un tractoret puja per un camí llunyà, d’una xemeneia en surt un fil de fum i a sobre del Cadí els núvols poderosos fan llampecs i remor de trons.
Vet aquí una pinzellada del Paradís. Arànser. Un poble petit que no acabaries mai d’escriure. La bellesa no es mesura en quilòmetres sinó en espurnes de felicitat. A Arànser hi ha quilòmetres de bellesa, fonts i flors, estanys i boscos, prats i distàncies inacabables de muntanyes imponents. En tornaré a parlar perquè és inevitable.
Aleix Font, 19 de setembre de 2017