LA FONT DEL CATARRÍN

LA FONT DEL CATARRÍN

De la Colònia a la Font del Catarrín 7 km aproximadament

Desnivell màxim, a la vora de la font 177 metres

Font-del-Catarrin

Per anar a la Font del Catarrín hi ha diversos camins des de la Colònia Güell, però el més assequible és el que ara us explicaré. Veureu que faig un comptador de distància. Sempre es va acumulant i la distància és des que comencem a caminar, a la Colònia Güell.

Sortim de la Colònia Güell i anem cap a la Ciutat Cooperativa. Prenem el carrer que està més a la vora del descampat i el seguirem en direcció a ponent. Passarem el CAP, també el poliesportiu Pau Gassol, i l’escola del Llor. Continuant en la mateixa direcció deixarem enrere el gran aparcament del Llor, que està al davant de la masia de Can Ros i de seguida s’acaba l’asfalt (1,5km) i continua en la mateixa direcció un camí de terra fins arribar a l’entrada de l’antiga masia de can Codina 1,850.

Font-del-Catarrin-Ciutat Cooperativa

En direcció nord baixa una carretera que condueix a la masia de can Salgado; no l’agafarem. També a la dreta hi ha l’entrada de la masia de can Codina. Nosaltres continuarem en direcció Oest per un camí d’asfalt molt deteriorat. Primer resseguim una tanca de pals de fusta, i de seguida trobarem una paret de pedra coronada de reixa de ferro, com llances (2 km).

Font-del-Catarrin-Sant Boi

Continuarem pel camí que gira a la dreta, cap avall sempre ran de la paret. Arribarem a la riera i a l’esplanada de l’antic aparcament del restaurant que hi havia hagut a aquesta masia. (2,460 km).

Prendrem el camí recte, l’únic camí que puja i que està tancat amb un cable; hi ha també un cartell de prohibició de pas als vehicles amb la indicació “Excepte propietaris i serveis”

Font-del-Catarrin

Comença una llarga pujada que culmina amb unes roques a mà esquerra (2,8km). Ara ens trobarem un camí que baixa a mà esquerra que no el seguirem. Sempre el camí més ample.

Comença la segona pujada just quan veiem un camí a mà esquerra que planeja i acaba pujant, i no el prendrem. Seguim pujant pel camí més ample; a mig camí hi ha un corriol a mà dreta que tampoc agafarem (aproximadament 80 passes des de que ha començat la pujada). Quan som a dalt i el camí planeja, veiem que al fons, a uns 30 metres aproximadament, s’hi intueix un corriol a mà dreta  que es desvia del camí principal. És el caminet que ens durà a la font (3,200 km).

Font-del-Catarrin

Prenem el corriol, comença amb una petita baixada i s’endinsa en una brolla de càrritx. De seguida comença un bosc de màquia amb marfulls i pins. Al cap d’una estona comencem a trobar falgueres, i a la vora la font hi ha maduixeres. Quan estem ran de riera veiem una mena de cova del llop, és la Font del Catarrín, que està al mig de la riera (3,5km).

Font del Catarrín

Costa habituar-se a la foscor. Poc a poc vas veient el que havia sigut l’antiga font, una mena de mur de ciment que contenia l’aigua que es filtrava de la riera. La font està en aquest mur, una mica alçada a la dreta. Veureu que encara hi baixa aigua depenent de les pluges o la sequera, però que sempre conserva ni que sigui un rajolí per oferir-lo als visitants. Algú amb males intencions, fa cosa d’un parell d’anys va esbotzar la paret ran de terra i l’aigua es perd pel forat riera avall. Una llàstima perquè és una de les poques fonts que encara es conserven a les nostres muntanyes.

Font-del-Catarrin

Ara tocaria girar cua i retornar pel mateix camí per on hem vingut. Però si es vol continuar caminant, un cop recuperat el camí ample podem seguir amunt. De seguida trobarem els camps de cirerers, molts d’ells encara treballats i d’altres abandonats a causa de la plaga de la mosqueta que tants estralls ha causat als cirerers. On estan més descuidats hi veureu que els llúcios estan predominant per sota de les branques empeltades.

Continuem cap a ponent. Des seguida (4,1km) trobem el trencall a mà esquerra del camí que va a l’Estret de Roques i Sant Ramon, i no prendrem,  el que indica La Creu del Querol sempre recte en el sentit que portem és el que seguirem.

Coll del Biscarri
Muntanyes de llicorella. Al fons el coll de can Biscarri.

Després d’unes ziga-zagues arribem al que ara és el Coll del Biscarri i que abans n’havíem dit el coll del Pi Solitari, perquè des del Llobregat s’hi veia un sol pi (4,36). Està indicat i prendrem la direcció a la Creu del Querol. Seguirem la gran olla d’aquesta capçalera de riera fins que serem a la Creu del Querol (4,8km). Pels que no hi hagueu estat mai, el lloc és ben identificable perquè hi ha la creu commemorativa del lloc on es diu que hi van trobar el cos del pastor Querol que havia mort lluitant contra els llops.

Creu del Querol
La Creu del Querol. Abans n’hi havia una altra de ferro tubular que es va acabar rovellant fins que va caure. No fa gaire, un amic meu encara en conservava un tros de ferro d’aquella creu.

Antigament la Creu del Querol, tota aquesta gran olla que forma la capçalera de la riera de Sant Climent, pels que vivíem a la Colònia Güell, i pels de Sant Boi també, era el primer lloc on deixàvem la vista del Pla del Llobregat i entràvem a “la muntanya”. A partir d’aquí ja podia passar qualsevol cosa de la imaginació fantàstica: des de veure-hi llops, trobar grans cistellades de rovellons, o fins i tot una gran àliga de les que feien niu a Montserrat. És per això que alguns encara en conservem la impressió de trepitjar terra sagrada, un lloc màgic.

Creu-del-Querol

Ara toca tornar. El més senzill és resseguir el mateix camí. N’hi ha que també prenen el camí que fa la volta pel costat nord a la muntanya del Pi de can Cartró, arriba al turó de la masia, pren el camí que planeja en direcció Sud fins retrobar el camí que ara indicaré i que és el que acostumo a fer jo, de retorn cap a casa. Estem a la Creu del Querol, ja hem fet l’aturada obligatòria per meditar en el que som i el que hem viscut, i retornem pel mateix camí que he fet fins al coll del Biscarri i que abans era el coll del Pi Solitari (5,250 km).

Un cop al coll prenem el camí a mà esquerra que volta la muntanya del Pi de can Cartró. De seguida puja i puja fins que deixa de pujar (5,540 km). I ara tot serà baixada excepte un petit tros quan siguem a can Salgado.

Can Cartró
Aquest camí per la muntanya de la Creu de Can Cartró (Abans Pi de Can Cartró) no és que pugi gaire, però ho fa de manera innecessària.

Ara baixarem. Passarem el trencall que ens hauria portat a la masia de can Cartró (5,770). Continuem en la mateixa direcció que portàvem. A cosa de 30 metres a mà dreta hi trobem el camí que ens portaria a la masia de Can Pubill, can Palós i finalment a la de Santa Bàrbara, un camí molt aconsellable pels que vulguin conèixer territori, però que nosaltres no seguirem.

Can Palós

Continuem en la mateixa direcció que seguíem. Vénen unes grans baixades ran de la urbanització de Cesalpina. Aquesta urbanització va ser una de les grans pasterades de les acaballes del franquisme. Una colla de cacics van especular amb aquests terrenys de muntanya per omplir-se les butxaques a costa de la destrucció d’un paisatge que havia sigut preciós. Continuant el camí arribem a les darreres cases (6,4 km).

Cesalpina

Continuem el mateix camí (aquí hi ha alguna drecera que no val la pena conèixer perquè no ens estalvien gens de tros i en canvi ens provocarien moltes esgarrinxades). Baixarem per un camí quasi en línea recta i que travessa els terrenys de l’antiga masia, totalment enrunada, de can Formigueraire. Si hi teniu interès estava a la nostra mà esquerra i la podríeu identificar per quatre rajoles ran de camí,  si us hi endinseu encara podreu observar antigues parets totalment arranades i una mena de sitja de rajola, una mena de safareig on s’hi devia guardar oli. A baix de tot ens trobarem el camí asfaltat que ve de Santa Coloma i arriba a can Salgado.

Prendrem cap a mà dreta (direcció sud). Després de passar la riera pujarem una mica fins al coll de can Salgado (7,240km) on hi ha l’entreforc que ens duria, o bé a can Salgado (a l’entrada hi diu Mas Terra Alta), o a can Codina, o a mà esquerra en una forta baixada, a can Ros i a la Colònia. Prendrem aquesta opció.  Un cop aquí deixeu-me fer un incís. Can Salgado és una masia històrica de Catalunya. Havia estat de la família Forés, un dels cabdills dels Barretines que van lluitar contra les forces espanyoles el 1714, i que en perdre la guerra li van prendre la casa i la van donar a un oficial espanyol anomenat Salgado. Diu la llegenda que a aquesta masia s’hi va cantar per primer cop l’himne de Catalunya, Els Segadors.

Baixem per un camí polsegós fins arribar a la masia i al barri de can Ros (7,95 km). Aquest lloc pertany encara a la vila de Sant Boi. Aquesta anomalia és deguda a que antigament tots els territoris fins a la riera de can Julià eren de Sant Boi. O sigui que la Colònia Güell i les seves masies, can Julià i la torre Salvana, eren de Sant Boi. Quan la família Güell va pensar en construir una fàbrica lluny de Barcelona van descobrir el Paradís, però temien una població gaire gran com era llavors Sant Boi i van negociar la segregació del territori i passar-lo a Santa Coloma de Cervelló, que llavors potser tenia cinc-cents habitants i seria més fàcil de influir. Però la família de can Ros es van oposar a aquesta maniobra i no van vendre els seus terrenys. Per això el mapa de Santa Coloma de Cervelló fa aquesta giragonsa tan estranya limitant a ponent per terrenys de Sant Boi.

I ara ja no té cap secret per arribar a la Colònia. Prendrem el caminet que va pel costat esquerra de la  carretera fins al bosc d’Estudi, baixem fins la riera i entrarem a la Colònia pel carrer Aranyó, també conegut abans pel “carrer del Torrent” (8,8 km).

Colònia Güell

Veieu doncs que fins a la font del Catarrín hi teníem tres quilòmetres quatre-cents metres, que en total, anar i tornar, haurien sigut quasi set quilòmetres, i hauríem assolit un desnivell màxim de 177 metres just al costat de la font. Amb la variant fins la creu del Querol n’hem fet quasi nou, però amb un desnivell de 268 metres, que no és el doble però s’hi acosta molt. De totes maneres val la pena, perquè el tros que ve després de la font ja és, per la gent del Pla del Llobregat, alta muntanya.

Aleix Font – 28 d’octubre de 2020.

Post navigation

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *