GARRAF EXCURSIÓ A LA LA MOLA
Garraf: Camí d’Olivella a La Mola, passant per can Garau
Garraf, avui hem anat d’excursió fins a la Mola, la tercera muntanya del massís, molt similar en alçada a la Morella. Hem caminat quasi catorze quilòmetres, quatre hores, i hem pujat uns dos-cents metres. Ha fet un dia clar en el que podríem haver vist Mallorca si és que Mallorca existeix. Bufava un airet fresc per posar-te un jerseiet, i feia un sol calent per poder suar quan no feia vent. El camí sempre ample, del tipus carretera, excepte en un petit trajecte en el que, per anar de dalt de la Mola fins el camí ample de baix, hem hagut d’anar per un corriol ben senyalitzat i tot ple de pedres i cosconeres. Anem a pams.
excursions a peu: Vista de Can Grau. La Mola al fons
Hem sortit a dos quarts de nou, just en fer-se de dia, just per atrapar la cua de la caravana matinera. Hem aparcat al quilòmetre disset, entre Begues i Olesa de Bonesvalls, i hem començat a pujar i a pujar i hem seguit pujant fins arribar a dalt de tot de la muntanya. Llavors hem baixat i hem tornat a pujar fins a dalt la Mola. Cap problema si es va a poc a poc. Un cop a dalt ens hem fet la foto-testimoni, hem begut aigua i hem comparat les dades del GPS del Nani amb les del Ciscu, exactes amb una precissió de més/menys un metre. Portàvem caminats quatre quilòmetres i mig. M’ha trucat la filla per donar-me feina, però feina de la que m’agrada “Pare, que el teu nét ha de dur a escola herbes d’olor” I què hi farem! Una cosa és la llei (Maties -l’amic que fa de jutge-, no ho llegeixis) i l’altre l’instint de la sang. Ja ho sé que no es poden collir herbes en un parc natural, però tampoc n’he collit tantes: un pom de sajolida, un de farigola, quatre branques de romaní, una mica de fonoll, un grapat de menta de gat, una mica d’herba de Sant Joan, i unes branques de llentiscle ple d’aquelles boletes vermelles tan boniques. Què hauríeu fet vosaltres al meu cas? De totes maneres podríem dir que he demanat permís. Us ho explico. En un moment de l’excursió ha passat un tot terreny de la Diputació amb dos guardes forestals del Parc del Garraf, i jo els fet la pregunta carregada d’intenció, els he preguntat “Què. Ja es troben bolets?” i el més gran m’ha contestat “Encara no. L’altre dia ho vaig mirar a un lloc que és ben humit i encara no hi ha res”, amb això he interpretat que si n’hi haguessin hagut n’hauria collit, i també se’n desprèn que si n’hi haguessin hagut ens permetien de collir-ne, perquè si no fos així ens haurien advertit “Ep, que al Parc Natural no es pot collir res”. I si podem collir bolets també podem collir quatre branques de llentiscle. Si més no, això és el què entès jo.
Torre de guaita al cim de La Mola. Amb el Nani i el Ciscu Huertas
Seguim que si no no arribarem. Estàvem a dalt la Mola del Garraf i ja ens havíem fet la foto-testimoni. Hem mirat tota la circumferència del món: Montmell, Rubió, Montserrat, Sant Llorenç, Montseny, La Morella, el mar, Sitges i una boira llunyana que ens tapava Mallorca. I mirant enlaire, el cel i la lluna blanca en forma de lletra cé, i mirant cap avall, els peus i pedres i cusconeres i alguna ampolla buida de plàstic, record d’algun ciclista. Hem begut aigua i hem seguit caminant per un corriol que es despenja de sobte pel costat dels nius d’àguiles (el mossèn Molina, del temps de TV3, va dir que allà hi havia nius d’aguiles, però ho hem preguntat als guàrdies de la Diputació, els que m’han donat permís per a collir totes les herbes que volgués, i ens han dit que res d’àligues –perquè depèn d’on siguin diuen àligues- que allà hi ha nius de xoriguers, però ara no és temps de cria i per tal no n’hi ha de xoriguers. Amb el què he interpretat que si mai volgués agafar alguna cria de xoriguer ho podria fer, però perquè la vull una cria de xoriguer?). Un cop a baix ens hi esperava el camí ample pel que ha transcorregut la resta de l’excursió. Hem anat direcció nord, cap a Olesa de Bonesvalls. Hem passat per l’avenc de l’Esquerrà (més de dos-cents metres cap avall i amb una amplada de boca que fa por) i vinga caminar. Hem passat una riera que sempre hi té aigua entollada i res, fins i tot els lledoners estaven desmaiats. I hem seguit caminant. Ens hem tornat a trobat el tot terreny d’aquells guàrdies tant amables que m’han donat permís per collir tot el què volgués, i hem seguit caminant fins que hem arribat a les cases de l’Hospital d’Olesa. Una dona molt amable m’ha deixat collir una branqueta de marialluïsa per la col·lecció del nét. A l’arribar al bar de sempre l’hem vist tancat. Uns treballadors de la brigada municipal ens han informat que ahir es va acabar la Festa Major de l’Hospital, i si el que volíem era fer la cervesa (ja se sap que en són especialistes) podíem anar fins a la carretera on hi havia un restaurant obert. Ara que l’excursió ja s’ha acabat ens cal localitzar un bar per prendre la cervesa.
Als cims més emblemàtics sempre hi ha un vèrtex geodèstic
(perquè els militars puguin apuntar els canons)
I què hauríeu fet vosaltres? Doncs nosaltres també. A la barra del bar hi havia un munt de prospectes de la passada Festa Major del Barri l’Hospital, i mentre fèiem la cervesa hem llegit els actes bonics i econòmics: Repic de campanes. Dinar popular. Campionat de Truc. Mostra de cuina. Pregó a càrrec de Jaume Riera, veí del poble. Bingo. Sopar popular I etc. També hi havia ball, però no mencionava cap orquestra i he suposat que era amb discos. I dos dies Disco-mòbil. Al barri de l’Hospital no arriben a cent veïns, però cent veïns són suficients si s’ho volen passar bé. He tingut la impressió que si mai no visqués a la Colònia, no em faria res viure al barri de l’Hospital d’Olesa de Bonesvalls. Ei, que potser després canviaria d’opinió, no se sap mai.
Muntanyes del Garraf vistesdes del cim
L’excursió s’està acabant. Hem seguit caminant el darrer quilòmetre per carretera asfaltada, la que duu a Begues. Del quilòmetre divuit al quilòmetre disset. Els cotxes passàven de pressa i no teníem cap possibilitat de conéixer ni parlar amb els conductors i, per tal, passàvem d’ells. Nosaltres parlàvem entre nosaltres de GPS’s, de Festes Majors, de bolets i de futures excursions. En fi, de les coses importants que hi ha a la vida, de les converses necessàries per a fer camí.
Rebeu una abraçada.
Aleix Font
5 de maig de 2008