LA FLOR DE LA XICOIRA – UN VIATGE PER LES FLORS
EXCURSIÓ PEL RIU LLOBREGAT -DE LA COLÒNIA A SANT JOAN DESPÍ
Avui, vint-i-set de juny, a les nou del matí ens hem trobat el Ciscu Huertas, l’Antonio Gómez, el Josep Garcia i jo, Aleix Font, a l’estació de la Colònia per començar la caminada per la vora del riu Llobregat. El temps estava mig ennuvolat però s’estava aclarint a ulls vista i mig imaginàvem la calor que passaríem.
Hem baixem el talús fins ran de canal, hem enfilat el camí que va directe al riu, i a tocar de la via de l’AVE hem girat cap a mar en direcció a Sant Boi. Quan la via de l’AVE s’ha enlairat en un pont molt llarg sustentat per grans columnes, hem continuat per sota d’aquesta construcció per aprofitar l’ombra. Del darrera d’una columna ens ha aparegut el Nani que venia de Sant Boi.
Hem continuat cap a Sant Boi. Feia estona que em fixava en la gran floridura de la flor de la xicoira. Unes flors blaves, com unes margarides amb una catorzena de pètals allargats de color blau clar i uns estams també blavosos que blanquegen, quasi transparents, al capdamunt. Fan unes llargues tiges fortes on s’hi arrapa la flor mitjançant la capsa dels seus sèpals. Diuen que de l’arrel, convenientment torrada, en feien un succedani del cafè durant els anys de la misèria en acabat la guerra.
Tal com vaig escriure quan vaig anar a la Creu del Querol amb l’espectacle meravellós de les flors de les figues de moro, convidaria també als amants dels instants màgics per aquest camí de ran de riu per admirar l’exposició d’aquestes flors sensacionals. Al nostre país (i potser a tots els països del món) tenim un calendari de floracions espectaculars que no ens hauríem de perdre. Antigament, durant els anys de la foscor, havíem de combregar els vuit divendres de mes durant la primavera per guanyar-nos el Cel de manera ràpida. Ara, amb l’experiència de l’edat, diria que complimentant la vida de les flors seria una manera d’arribar també al Cel, ni que fos un Cel de felicitat particular.
A l’alçada de l’estació hem baixat cap la passera i ens hem situat al costat esquerra del riu. Hem girat aigua amunt fins arribar al lloc on l’AVE travessa el riu en el seu camí vers Barcelona. Aprofitant l’ombra ens hem vestit de fresca, hem fet una fotografia de grup i hem begut una mica d’aigua.
Continuem en direcció nord, sempre ran de riu. Ara hi ha més ombra d’arbres. Pollancres, àlbers i sobretot freixes. Arribem on hi ha una construcció per observar el paisatge i m’hi he enfilat; des del mirador es veu l’amplada del Pla, la Colònia al meu davant, una mica més avall la fàbrica i més amunt la torre Salvana, la serralada del Montpedrós fins al Montbaix al seu darrera, i el riu, el constructor de la gran plana incansable a la vora de jo sóc. La vuitena meravella del món.
Ara prenem la direcció cap a llevant, com si diguéssim cap a Barcelona. De seguida ens topem amb la carretera dels cotxes. Girem cap al sud per un camí asfaltat que de seguida s’ombreja pels arbres de la nostra esquerra. A la dreta hi tenim els horts fortificats amb filferrades inexpugnables. A dins s’hi veuen préssecs en diferents moments de maduresa fins als color vermellosos tant temptadors. Al darrera d’una tanca hi veiem un ginjoler ben florit. Antigament era un arbre habitual, però la llei del mercat l’han abocat a l’extinció. A la nostra comarca només n’havia vist a la Torre Salvana i ara aquest.
Prenem un trencall que ens indica el Nani en direcció al riu. Passem per una casa com de luxe, amb gespa, amb un llac on s’hi endevinen carpes vermelles, i un cavalls al darrera la casa. De seguida tornem a ser a sota del pont de l’AVE on abans hi havíem fet beguda. Hi tornem, no és qüestió d’arribar a casa amb les ampolles quasi plenes.
Ara ja s’olora el final de l’excursió. Passem pel costat de la resclosa de les Aigües, arribem a la passera i ens acomiadem del Nani. A nosaltres encara ens queden dos o tres quilòmetres on l’única ombra serà la del pont de l’AVE. Quan ens enfilem a l’estació les forces ens han deixat i caminem sense esma. Passem pel parc del Camet, Malvehy amunt i de seguida seiem a les cadires de l’Ateneu. Anhelem la cervesa més que qualsevol altre cosa d’aquest món. Després ja pensaré en les flors de les xicòries, però en aquest moment, encara que sembli mesquí, la prioritat és la cervesa.
Aleix Font
27 de juny de 2018