LA FLOR DE L’ORENGA
Excursió de la Colònia a Can Cartró
Dimecres, 11 de juliol de 2018.
Distància 9 km
Desnivell màxim 250 m
Encara que l’excursió d’avui era una recordança de les antigues excursions que havíem fet de joventut quan la cosa més habitual era anar de la Colònia a Can Cartró, sigui per prendre una beguda a l’antic restaurant de can Cartró, sigui per anar a buscar bolets, per buscar aigua a la seva font o només per passejar una estona amb amics, en realitat l’objectiu primordial d’avui era anar a buscar la flor de l’orenga , collir-ne un bon pom per fer-lo assecar a casa i consumir-la quan l’àpat o requerís.
La flor de l’orenga té un color rosat que a vegades tira a fosc i d’altres a blanquinós
L’orenga és una planta anual (ara hi és, ara ja no hi és). Brota a l’acabament de l’hivern, floreix a finals de primavera, durant l’estiu i fins i tot per la tardor. Tant la flor de l’orenga com les seves fulles fan una olor dolça, agradable. S’utilitza a la cuina per fer-ne rams pels estofats (julivert, orenga i llorer, o bé farigola, orenga i llorer), però nosaltres l’utilitzem sobretot per aromatitzar les amanides de tomàquet, fregant les flors de l’orenga n’espolsem els bocinets pel damunt.
S’ha d’anar en compte a l’hora de collir la flor de l’orenga ja que si no se’n deixa cap, és possible que l’any vinent no rebrotin les plantes. Antigament crèiem que l’orenga es propagava per les arrels, ja que si n’arrenques una descobreixes que està connectada a d’altres tiges, prova visual que la planta es propaga per sota terra. Però també hem pogut observar que en algunes zones on hi hem efectuat una collita massa severa, l’any vinent la florida ha sigut escassa, sinó inexistent. O sigui, per la conservació de l’espècie quan colliu la flor de l’orenga sigueu respectuosos i deixeu-ne sempre unes quantes sense collir.
La flor de l’orenga es conserva bé lligada en poms, preferiblement de cap per avall i en llocs ombrius. Quan s’hagi d’utilitzar es pot collir brot a brot, segons se’n necessiti, i deixant les altres per quan calgui. És una flor que resisteix molt l’assecada i manté les propietats pràcticament fins l’any vinent. També es pot deixar assecar unes setmanes i després guardar-la esmicolada dins de pots hermètics. Per espolsar damunt les amanides (o les pizzes) és més pràctic conservar-la així.
L’excursió: Ens hem trobat, l’Antonio, el Nani i jo, a can Julià a dos quarts de nou, una mica tard segons tots els observadors que hem consultat a la Colònia. No hi fa res. Hem engegat la caminada pel camí que surt a ponent de can Julià, hem continuat entre camps fins a trobar el que pujava de can Ros cap a can Salgado. Un cop al coll hem pres la carretera asfaltada en direcció a Santa Coloma i al trencall de can Formigueraire hem enfilat la pujada, aturant-nos de tant en tant per recuperar l’alè, fins arribar a l’asfaltat de la urbanització. Ara girem a mà esquerra, el carrer gira de sud cap a ponent i continuem fins a retrobar el camí de terra, sempre amunt.
Passem el lloc on hi havia hagut la masia de can Palós Vell (fins que es va incendiar fa molt de temps, tant que ja ningú excepte el Nani no ho recorda), continuem camí amunt fins dalt de tot de la pujada i ara baixem una estona fins al coll que nosaltres en dèiem del Pi Solitari i que ara se’n diu del Llor, o de can Palós. No hi fa res com es digui, al nostre davant s’obre la gran olla de camps de cirerers que miren a Sant Climent.
Sense perdre alçada continuem a mà dreta fins arribar a la Creu del Querol, bon lloc per beure aigua o menjar-se l’entrepà; aquí hem trobat la Carmen, l’amiga del Manel que com cada dia pujava de Sant Climent, també hem trobat al ciclista que just allà se li ha espatllat la cadena de la bicicleta, però com que tot serà baixada sembla que se’n sortirà.
Després de fer el mos continuem, ara cap a can Cartró. A uns metres a llevant de la creu hi ha el trencall a mà esquerra. Tot ombra (o quasi tot) fins a can Cartró. Arribem a la carretera de Santa Coloma a Torrelles i fem la cervesa (podeu triar, o a cal Vicenç o als Maños). Quan fa calor és deliciosa la cervesa, i l’ombra també.
Retornem per on hem vingut. Al coll de can Cartró prenem el camí de mà esquerra, amb les vistes del Pla del Llobregat als nostres peus. Seguim fins a trobar el camí que ve de la Creu del Querol i el seguim per la baixada. Quan trobem el trencall que va a la urbanització, nosaltres prenem el camí de sota, el de la mà dreta, fins arribar on hi ha el trencall a mà esquerra per seguir el camí quasi tapat de mates que antigament fèiem servir per anar a can Ribot.
Si el seguim ens trobarem el camí per on hem passat aquest matí, la gran pujada (ara baixada) de can Formigueraire. Però nosaltres hem pres l’únic trencall a mà dreta i hem arribat fins els plans de la riera, on abans hi havia hagut el pou d’aigua. Hem collit orenga. Continuant hem arribat al camí asfaltat que porta a la masia de can Salgado.
Des d’aquest punt ja tot és baixada, quasi en línea recta, fins la Colònia, fins a l’Ateneu Unió, on tenen també les millors cerveses per després d’una llarga caminada.
Aleix Font
11 de juliol de 2018