Espàrrec
Potser em direu pesat si torno a parlar d’espàrrecs, però deu ser l’herència genètica d’aquells temps en que calia aprofitar els temps de les collites per a recol·lectar allò que ens oferia la muntanya el que ens empeny a anar-hi i després a parlar-ne. Vull imaginar que els catalans de fa quatre mil anys també ho feien això de collir i després explicar-ho al voltant d’una foguera. Abans era això, el foc i el clan, que eren pares, fills, germans i veïns. Ara és internet i amics i tu que em llegeixes i que potser no et conec.
Mitja collita
Ahir vam ser quatre amics els que hi vam anar, el Nani, l’Antonio, el Josep i jo. Cada vegada s’assembla més a aquells temps de quan teníem quinze anys. Vam escollir la muntanya de la creu de can Cartró i vam aparcar al coll de la Creu del Querol. Just baixar del cotxe ens vam trobar tres noies (l’edat cal situar-la en la nostra perspectiva) que ens van preguntar sobre els camins de l’entreforc i les vam aconsellar per anar fins dalt la creu de can cartró.
El tresor
Nosaltres vam anar cap al coll del pi solitari, des d’on es veu la vall del Llor amb les masies de can Pubill, can Pelós i Santa Bàrbara i la desembocadura del Llobregat més al fons. Vam trencar pel camí que ens portaria a can Cartró i de seguida ens vam enfilar pels pendents embrossats d’aladerns, llentiscles, alzines i pi blanc. I vinga collir fins arribar a dalt de tot.
Creu de Can Cartró
Feia vent. El cel era clar però s’enlleganyava a estones. A la creu ens vam fer la foto de rigor, i altra cop avall pel mateix costat per on havíem pujat. El bosc, quan n’és temps, és generós i altre cop en vam collir, com si no hi hagués passat ningú
Brots d’il.lusió
Els amics no van trigar gaire a ser a baix. Jo em vaig entretenir a tirar algunes fotos i a gaudir de l’espectacle del vent a dins del bosc: els arbres movent les capçades com si ballessin una dansa ritual, amb una remor antiga com de cant coral; i a ran de terra res, ni un bri d’aire, com si només m’hi haguessin convidat a ser-ne espectador.
Al mig del bosc
Pensant amb els amics baix baixar fins al camí. De seguida em van trucar al mòbil per donar-me pressa “Ja som al cotxe”, i pel camí ample de seguida hi vaig ser. Vam fer la cervesa a cal Vicenç del coll de can Cartró, i vam riure parlant de tonteries.
Com més embrossat més estimat
A les deu ja érem a casa esperant la setmana que ve. El vent d’avui havia assecat el bosc i tot feia preveure que la temporada s’està acabant. Els del temps deien que demà havia de ploure i això ens donava esperances “Si demà plou hi tornarem, però si no plou anirem a caminar”.
D’aquest tipus de bosc se’n diu màquia
I avui plou, pluja bona, d’aquella que fa saó. Mirant per la finestra penso “cada gota un espàrrec”, i si és així, potser la setmana us tornaré a parlar del mateix. Ja ho veurem.
Brossa, estimada brossa
Aleix, 21 d’abril de 2016
Visita altres llocs de l’autor: