EL MUSEU D’ ALCOVER
Alcover i el seu és un lloc que s’ha de visitar si es fa turisme per l’Alt Camp. A part de diversos edificis d’interès monumental, hi trobareu el seu museu amb una gran exposició sobre el període del Triàsic amb uns fòssils impressionants, i tota una planta dedicada a la vida domèstica de la classe burgesa de finals del vuit cents i principi del nou cents.
La cultura i el menjar, o el menjar i la cultura.- Recordo que fa anys ens fèiem un fart de riure quan a la pregunta de Com ha anat la sortida?, els avis ens contestaven sempre sobre el menjar “Hem menjat molt bé, molta quantitat, llàstima que els postres fossin escassos” etc. I només si insistíem ens comentaven alguna cosa sobre l’excursió que havien fet.
Ara els vells som nosaltres, i reconec que quan planifiquem una sortida, primer pensem en el restaurant on anirem, i si hi ha menjar de temporada, com ara calçotada, o caragolada, o paella etc. és possible que tinguem un restaurant de referència (com l’Estornell del Bou per calçotades, o Ca la Nuri del Delta per paelles). I després, com a complement busquem pels pobles del costat per veure si hi ha algun museu, alguna fira, alguns monuments o alguna cova visitable. I ens passa sovint que al final se’ns queda més a la memòria el complement en forma de visita o de conversa o de paisatge, que no pas allò que hi havia dins del plat. Ahir, dijous 14 de març del 2019, ens va passar. O més ben dit, va ser tan important la visita com el menjar, perquè quan parlem del restaurant de l’Esportell del Bou estem parlant d’una qualitat quasi immillorable pel que fa tant al menjar com a les persones del servei.
La tria.- Comencem pel començament. Quan va ser l’hora de planificar la sortida per a fer la calçotada que cada any fem per aquestes dates, el company encarregat de demanar hora a L’Esportell del Bou, escollit per aclamació popular, em va suggerir que me n’encarregués jo del farciment de la jornada. “Busca un lloc on passar les hores prèvies al dinar”. Les altres vegades que hi havíem anat passejàvem pels carrers de Valls, cap a la plaça del Blat, pujant pel Passeig dels Caputxins o resseguint les parades del mercat al carrer. Però ens semblava que això ja ho havíem fet massa vegades. Així doncs em vaig posar a buscar pels pobles dels voltants per descobrir si hi havia monuments o museus per visitar.
Molt a la vora de Picamoixons hi ha la vila de l’ Alcover, que la Viquipèdia diu que és una vila i municipi a la banda occidental de la comarca de l’Alt Camp, als peus de les Muntanyes de Prades. És creuat pel riu Glorieta, afluent del riu Francolí, el qual travessa també part del terme. Alcover és a 243 metres sobre el nivell del mar. Passa dels cinc mil habitants i això el fa susceptible de tenir algun monument o algun museu o algun lloc d’interès. Així doncs, de seguida vaig trobar un museu, El Museu d’Alcover, que a primera vista semblava interessant tot i que parlava del Triàsic amb els seus fòssils, els seus ànecs gegants i els nostres rebesavis en forma de llangardaixos, que potser no seria la millor opció pels meus companys.
L’anada.- Sortim de la Colònia Güell a les deu del matí. AP2 cap a Martorell, Vilafranca, direcció Lleida, i sortim a Vilarodona, sortida 11. Cap a Valls seguint els indicadors que assenyalen l’ Alcover ben a la vora. Aparcament municipal. Entrem al poble, Passeig de l’Estació, Plaça de l’Església Vella on veiem les impressionant runes de l’església de La Puríssima Sang, pedra vermella, grans arcs a la intempèrie, on un rètol ens recorda que durant la guerra “els nostres” la van cremar. Continuem carrer Major cap a l’esquerra, passem la casa de la cultura dedicada a Cosme Vidal, amb el pseudònim de Josep Aladern. I pocs metres més enllà ens topem amb el Museu d’ Alcover (carrer de la Costa 1-3, telèfon 977.384.64.52). Hi entrem.
La visita.- La primera sorpresa és la noia que ens atén, eixerida, simpàtica, engrescada en allò que ens explica. Paguem l’entrada a preu reduït perquè som jubilats, i comencem la visita. Resulta que can Batistó, que era un dels llocs a visitar, és aquí mateix i l’exposició està al primer pis de l’edifici. Es tracta d’una mostra de la vida d’una família burgesa, amb les seves estances, i els seus incipients avenços tecnològics, aigua calenta per la dona de la casa, principis de l’electricitat, aparells diversos, el dormitori, la cuina, etc. I amb diversos audiovisuals que ens mostren i expliquen circumstàncies de la vida de la família. Interessant, molt interessant. I més encara si considerem que entre setmana no hi ha massa afluència de visites i la directora del museu ha baixat a saludar-nos i explicar-nos detalls i històries que ens haurien passat desapercebudes.
Seguidament pugem al pis superior, el que havien sigut les golfes de la casa. Ara hi ha una extensa col·lecció de fòssils procedents de les pedreres properes d’Alcover i Mont-ral, a les muntanyes de Prades, peixos sorprenentment intactes després de milions d’anys, rèptils, fins i tot meduses. Audiovisuals explicatius del que fou la vida i el territori d’abans i durant el temps dels dinosaures. La pedra d’ Alcover, blanca i llisa, guarda a dintre seu uns tresors de vida antiga que ens situen al centre del món quan el món s’anomenava Pangea i els continents encara s’havien d’inventar.
La directora contesta les nostres preguntes, exposa els seus coneixements, ens parla d’altres museus alemanys o italians que també parlen del Triàsic. Ens fa veure la morfologia de les muntanyes de Prades on encara hi ha un remot detall d’antics mars o llacs, cubetes on s’hi ha conservat restes d’aquella vida milionària. I tal com passa quan a un lloc t’hi trobes bé, el temps passa de pressa i ens cal marxar per anar a dinar.
El dinar.- Carretera amunt de seguida som a Picamoixons: Viquipèdia. Picamoixons, 454 habitants, antigament anomenat Rocabruna (Que bonic! Qui el devia canviar?), és una entitat municipal descentralitzada situada al terme de Valls, a la comarca de l’Alt Camp. Té una estació de ferrocarril on opera Renfe. Històricament ha estat un lloc de pas a causa del seu enclavament estratègic, ja que el riu Francolí s’hi obre pas entre la Conca de Barberà i el Camp de Tarragona. Aparquem els cotxes i amb quatre passes som a l’Esportell del Bou on ens hi espera la millor calçotada de les que hem tastat fins ara.
Quan parlem de qualitat la contextualitzem amb el seu preu. Quaranta euros per persona. Alguns ho trobaran car, però nosaltres que habitualment dinem sempre menú, no ens sembla car quan comparem tot el que comporta. El lloc, ben decorat, pintures, sales diverses amb llocs per preservar la teva familiaritat. El servei, discret, amable i eficient. El menjar, abundant dins la mesura “En voleu més?” pregunten abans de passar a l’altre plat, calçots cuits en al punt exacte, la salsa gustosa, ben molta i que s’arrapa al calçot. La carn gustosa i abundant. Els acompanyants de reglament, patata i mongetes. I la taronja i la crema. En fi, que quan arriba l’hora de pagar tots ho trobem just. Ningú no ens fa veure que hauríem de marxar sinó nosaltres, quan creiem que ja és hora de sortir a passejar.
La tornada.- I ja per acabar, la conversa en colla prenent el sol a la barana sobre el paisatge de ponent. El tren, la carretera ran de riu, les muntanyes de Prades al fons, les runes d’un castell sobre un turó, i tot de llaços grocs que algun fanàtic rabiós havia arrencat i llençat al camp de més avall. Les dones parlen i riuen, els homes també parlem però no tant. Quan el sol pren aquell color de pau emprenem la retirada cap al cotxe.
I ara ja és un anar fent. Bona carretera, pocs cotxes fins arribar a Martorell que, segurament per l’hora que és que la gent ja ha plegat i és hora d’anar a casa, els cotxes es multipliquen però no s’arriben a aturar. A les set som a casa i ara toca descansar, que vol dir repensar i recordar els bons moments.
Aleix Font – 15 de març de 2019