LA PENYA BARCELONISTA DE LA COLÒNIA – EXCURSIÓ TURÍSTICA
Esmorzar i dinar a Sant Martí de Tous
Visita a la factoria de Iogurts El Pastoret a Sant Guim de Freixenet i a Montfalcó Murallat
27 d’octubre de 2018
La Penya Barcelonista de la Colònia ha decidit que l’excursió anual serà enguany a la comarca de La Segarra. Hem de matinar perquè l’autocar marxarà ben aviat, però quan tota la colla ens trobem al costat de ca l’Ordal de la Colònia Güell, encara es fosc, l’autocar no ha arribat. Portem paraigües per la pluja doncs han avisat fermament que avui plouria, mentre esperem fem converses de compliment entre persones que ens coneixem molt però no ens tenim la confiança per callar, i l’autobús que no arriba. Passa l’estona i ja veiem que la cosa no acaba d’anar bé, truquen a la casa del turisme i sembla que l’han localitzat, “S’ha perdut” ens diuen però molts pensem que s’està llevant a correcuita i en el termini de mitja hora, aproximadament el tindrem aquí. Efectivament, a l’hora prevista arriba.
Plou aquella pluja fina que fa hivern. Quan enfilem cap al coll del Bruc veiem un accident important a l’altre costat de l’autovia, tres cotxes aixafats en una distància d’uns cent metres, i al seu darrera la gran concentració de cotxes que va fins més enllà del túnel. Nosaltres seguim sense problema. Sortim més enllà d’Igualada i continuem per una carretera estreta fins a Sant Martí de Tous. L’autocar de la Penya Barcelonista apara al davant de l’Ateneu, juntament amb tres autocars més. Alguns portem paraigües, d’altres pensem que no val la pena per un trajecte tan curt. Entrem al bar, ens guien per una porteta i entrem a la sala del teatre, plena fins a no caber-n’hi més de taules arrenglerades amb cadires a les dues bandes. Unes cambreres que no semblen cambreres ens serveixen com si fóssim bestiar: pa amb tomàquet aquí i aquí també i aquí també… i “ei, que jo no menjo pa amb tomàquet”, “Pués te voy a traer lo que haiga”, “I jo m’ho menjaré si m’agrada”. Hem començat malament; la cambrera ha deixat de servir-nos i ara en ve una altra que se li nota que està advertida: res de bromes, servei estricte. Avui hi ha quatre grups, dos al que en podríem dir la platea, i dos més al darrera, a un nivell dos graons més elevat, Els de la Penya Barcelonista de la Colònia Güell estem en aquest lloc. A l’hora de dinar ja només serem tres grups, el que falta fa una altra ruta i em sembla que han dit que seguien fins a Andorra.
Tornem a l’autocar de la Penya Barcelonista, anem a visitar la factoria on fan els iogurts El Pastoret. Plou i portem paraigües. Ens asseuen a una sala on ens passen un documental on s’explica la història i el procés de fabricació dels famosos iogurts que es venen des d’Amèrica fins al Japó, passant per Holanda i altres llocs del món. Després fem una visita higiènica per passadissos des d’on es veu que a sota hi ha unes màquines que quan funcionen fan iogurts, i a l’acabar desemboquem a la botiga on ens vendran més o menys iogurts segons haguem quedat de convençuts.
La Penya Barcelonista de la Colònia Güell a Sant Guim de Freixenet
Continuem el viatge, ara fins a Montfalcó Murallat, un poblet encimbellat dalt d’un turó que, tal com diu el nom (i aquí no enganya) està emmurallat. El poble es un carré en forma d’O que ressegueix la muralla per dins i que té una altra O al mig que és la plaça. També té algun carreret petit que connecta en alguns trams la primer O amb la segona O. El guia ja ens havia explicat la llegenda, però ens hem trobat un xicot fent una gran paella de samfaina on després hi afegirà uns caragols que ja té cuits, i ens la torna a explicar: “Resulta que en una d’aquelles guerres de l’Edat Mitjana van encerclar el poble i el volien retre per gana, però els del poble van fer un túnel que sortia molt més enllà i es proveïen de menjar a cor que vols. Es veu que passaven més gana els de fora que els de dins i finalment van decidir deixar el setge quan els de dins els tiraven pollastres rostits amb catapultes”. Aquest fet em d’estar assetjant mentre els de dins s’atipaven de valent em va recordar un fet que em va passar a mi i que aprofito per fer-lo públic.
Una vegada, fa molts anys, vam anar amb uns cosins a dinar a un poblet de la vora La Seu d’Urgell, al restaurant de Cal Dolcet d’Alàs, perquè li havien dit que allà es menjava molt bé i amb molta quantitat. Així doncs hi vam anar però vam arribar massa d’hora. Com que al darrera hi tenien un petit bar vam entrar a preguntar i ens van dir que ens hauríem d’esperar una estona per dinar. Vam prendre la cervesa i després vam preferir esperar a fora, al davant la porta del restaurant. Ens vam asseure a les escales i vam esperar que obrissin. Ja vèiem que passaava gent que donaven la volta a l’edifici per anar al bar, però nosaltres vam decidir no moure’ns per poder ser els primers. Però quan ja passava una bona estona de l’hora de l’obertura, el cosí que ens hi havia dut va decidir anar al bar a preguntar i es va trobar que hi havia una porteta per on entrava tothom al restaurant. Quan va obrir aquesta porta li va caure el món a sobre, estava tot ple i ara ens hauríem d’esperar fins al torn següent. Vam decidir marxar i al final vam dinar a un restaurant de carretera on ens van donar carn cremada amb patates fregides. Va ser el nostre Montfalcó Murallat particular.
Per dinar ens tornen a Sant Martí de Tous, al mateix lloc on havíem esmorzat. La cambrera que no semblava cambrera ens mirava de reüll, feia broma amb les altres taules i obvia de servir-nos. Una altra se’n fa càrrec i hem pogut dinar, pel meu gust i els del meu costat, no gaire bé. Però allò que ens ha enfonsat del tot ha sigut l’espectacle que ens tenien preparat, una mena de cabaret per avis, d’aquells de cuixa i paraules “per adults”: Primer han sortit un parell a cantar les cançons clàssiques que pensen que agraden als avis, un parell de catalanes i un parell de les que canten a les tunes espanyoles; ens han venut unes tires per una rifa “És que nosaltres no cobrem i l’únic que guanyarem és el producte d’aquesta rifa”. Pobrets, comprem números. Després, com que coincidia amb el dia de la castanyada ha sortit una vedette que ha tirat de paraules massa òbvies “No te comerías mi castaña?”, “Anda que tu debes tener un buen boniato”, “Te gustan mis mandonguillas?” i coses per l’estil, i així, els actors rient i els espectadors tots seriosos han anat recitant el seu repertori que tan deuria agradar a les trameses d’avis que els deuen anar enviant des de les agències de turisme. Una de la colla ha comentat “es deuen pensar que som criatures”, i realment era una falta de respecte a la gent gran. Hem fet un simulacre de castanyada, tres castanyes i un panellet, i apa, a córrer. Penso en la sort que han tingut els que han seguit fins a Andorra. Suposo, i potser és massa suposar, que no han sofert un espectacle com el que ens han imposat a nosaltres.
A la tornada encara plovia. Els cotxes van encenent els llums i en tres i no res se’ns ha fet fosc. Quan baixem de l’autocar encara plou, però poc. Ves per on ara em fa gràcia l’espectacle “per adults”, més per la cara de vergonya dels que anem baixant que per la qualitat de l’oferta. Si això és el que ens espera a partir d’ara, estem ben arreglats.
Aleix Font
28 d’octubre de 2018