PUJADA AL MATAGALLS. Dimarts, 22 de juny de 2010.
Estimades amigues i amics, com que dijous és la Festa Nacional dels Països Catalans, altrament coneguda com Sant Joan, el Nani i jo hem anat avui d’excursió i per provar la nostra fortalesa hem pujat ni més ni menys que al Matagalls.
Ens hem llevat d’hora. Ja ho sé que per vosaltres les sis del dematí no és cap deshora, però per mi, perdoneu-me, és la matinada. Hem marxat a les set de Sant Boi i pels embussos del trànsit de la rotonda de les Palmeres a Sant Vicenç, pel de l’enllaç de l’A7 amb l’autopista de l’Ametlla passat Mollet, i per la distància que significa anar fins a Tona i d’allà cap a Seva, al Brull i al Coll Formic, hem arribat al lloc on hem deixat el cotxe, a quarts de nou. Feia sol i feia fresca. A vegades bufava un airet fresquet, i d’altres es tapava el sol amb una boira que pujava de Viladrau. Jo he anat tota l’estona amb el cangur i no m’ha fet nosa.
excursions a peu: Coll Formic
El desnivell és de cinc-cents cinquanta-dos metres que pugen sense treva. Quan hem arribat a dalt la creu, el GPS marcava que havíem pujat cinc-cents cinquanta-dos metres i n’havíem baixat zero. O sigui, tot pujada i una mica de pla. La distància entre anar i tornar és de vuit quilòmetres quatre-cents metres, que no és gaire si fos pla. I potser sí que hem patit, però sobretot hem gaudit, del paissatge, del clima, de la conversa, i d’aquella dolça sensació que et queda quan has realitzat una tasca difícil.
excursions a peu: No hi ha gaire plans i s’agraeixen
Cinc-cents cinquanta metres de pujada són fàcils de dir però difícils de cumplir, sobretot a la nostra edat. Hem començat una forta pujada, hem passat un bosc de roures amb uns bolets grossos que semblaven ceps. Després ha vingut un sector amb una garriga de ginestell entapissat de farigoles i d’herba de prat. Conforme hem anat guanyant alçada ha arribat el prat alpí tot piguellat de floretes blanques, grogues i blau de pensaments, i a les pujades més dretes la roca trencada.
excursions a peu: Davant les vaques em sento com un turista que visita la Colònia
A meitat de camí ens hem assegut arran d’un precipici i hem esmorzat. La vista era preciosa però limitada, La Calma, el Puigdrau i el Tagamanent, i més enllà una immensa anella de núvols cubria tot el món i només deixava un cercle de cel blau al damunt nostre. Cap al nord, per sobre la flassada nevulosa hi treia el cap nevat un Pirineu de Puigmal i Canigó. Camí enllà, de molt lluny venia una parella petita petita que s’acostava a cada mossegada que féiem a l’entrepà, els hem vist que s’apropaven al peu de la pujada, com s’enfilaven i com els perdíem muntanya amunt.
excursions a peu: Si et gires veus la vida al teu darrera
Amb les forces refetes ens hem enfilat corriol enlaire, ha vingut un tros de pla cobert de prats de gespa, hem passat entremig d’un ramat de vaques blanques, hem pujat un altra turó i de sobte ens hem vist als peus de la pujada final. No gaire lluny, per un altre camí, arribaven un grupet d’excursionistes que pràcticament han arribat al mateix temps que nosaltres. I just al moment que anàvem a tocar la creu, la boira a sortit de l’altra banda i ens s’ha tapat el sol.
excursions a peu: Ho tenim a tocar
A dalt la creu hi havia un xicot amb un gos. Li hem preguntat que per on havia pujat i ens ha dit que pel mateix lloc que nosaltres, només que ell va pujar ahir. Hem vist la seva tenda a un lloc arrecerat. Ens ha dit que és de Teià, a la vora Mataró, i li hem demanat que ens fes la foto de grup i ens l’ha fet. Era trempat aquest xicot, rialler, parlador. Potser tenia vint o trenta anys, cabells amb rastas, un brik de llet i una capsa de galetes que compartia amb el seu gos de raça beagle amb aquelles orelles que li arriben quasi a terra. Al cap d’una estona a marxat a plegar la tenda i potser l’anava a instalar a un altre lloc més solitari.
excursions a peu: Hem fet el cim
Hem parlat amb el grup de jubilats, de Barcelona, i hem parlat de la Telefònica, de l’ascens del Santboià a Tercera Divisió, i també del referèndum per la independència de diumenge a Sant Boi. Ens han explicat que són pre-jubilats i que van molts dies d’excursió. Ens ha dit que del lloc del que venien també s’hi arriba al coll Formic, que hi ha una ermita que es diu Sant Segimon i una altra que és Sant Miquel dels Barretons, on hi ha uns barrets que si te’ls poses et passa el mal de cap, però no ens han sabut orientar amb precissió i em decidit tornar pel mateix lloc del que veníem. Han marxat tots i nosaltres encara ens hi hem quedat pel gust del silenci i la solitut. La boira s’ha aclarit una mica i hem pogut veure Viladrau als nostres peus, mil metres més avall.
excursions a peu: Les fonts són llocs sagrats
Hem emprés la baixada. A uns cent cinquanta metres en vertical hi havia el trencall que ens duia a la Font Freda i hi hem anat. A sota hi ha la Font de la Rosa i hem begut aigua, mentres lluny, pel camí hi pujava i baixava gent. Hem tornat a la baixada i després d’un altre tros ens ha cridat l’atenció, riera avall, una espècie de cràter que hem pensat que era una dolina (sabeu que les dolines són aquelles depressions, com una gran banyera natural, que recullen aigua i l’endinsen al cor de la muntanya). Uns metres més avall hi naixia aigua que feia uns petits estanys d’aigua clara voltats de l’herba atepeïda dels prats. També hi hem anat.
excursions a peu: Hola vaca! com et dius?
Hem retornat al corriol, tapat de vaques blanques i de petits vedells, que ara planava. Després hem tornat a fer un gran desnivell de pedra trencada i ens hem trobat dos xicots amb pinta d’estrangers, desesperadament cansats de la pujada, que s’aturaven i s’asseien a cada passa. Portaven un gosset cadell i els hem dit que l’havien de pujar a coll. “Eeeeuung? Groooust!” el pobre no entenia res, però l’altre ha dit “Pego cansado, pego pequeño”. El Nani m’ha dit que els havia donat conversa per comprovar que eren estrangers. I altra cop a la màquia, al bosc d’alzines i al coll Formic.
excursions a peu: La primavera encara hi viu
Cansats i satisfets hem pujat al cotxe i carretera avall fins a Seva, on hem parat al Bar la Perla, ple de fotos dedicades de’n Crivillé. Hem pres la cerveseta i les olives i altra cop carretera avall. Entre Tona i Centelles hem vist que s’havia aclarit el cel i que del Pirineu a Barcelona tot el cel era ben blau. Tant sols a dalt del Matagalls s’hi havia enganxat la boira com una mantellina feta de fil de tela d’aranya. Els estrangers desesperats, els del “pego cansado” debien estar bén atabalats buscant el gos, buscant el camí, buscant algun lloc on abrigar-se.
Que passeu una bona revetlla.
Aleix
juny del 2010
Descarrega el Track
(Collformic – Matagalls)